Blog d'en Groinket

SICÍLIA 3: LES JOIES DE LA CORONA

2012-01-21T19:51:00.019+01:00

Tercera i última entrega de la sèrie siciliana. I m’he deixat pel final les dues joies de la corona. Curiosament són dues parets que no estan a San Vito lo Capo si no a municipis veïns. Estic parlant de la Never Sleeping Wall a Custonaci i Crown of Aragon a Castelluzo.

Dues imatges de la impressionant Never Sleeping Wall

Ambdues parets comparteixen el mateix tipus de roca: calcari vermellós amb multitud de tufes i estalactites. Però són bastant diferents en quan a característiques. Never Sleeping Wall és una immensa planxa vertical o lleugerament desplomada de fins a 90 metres que podríem qualificar com el reialme de les tufes. Malauradament la paret només compta amb 15 vies de les quals 5 o 6 només aptes per escaladors forts físicament i mentalment (Long white night, per exemple és un 7c de gairebé 60 metres amb només 14 xapes). Crown of Aragon en canvi és una paret balmada on a més de tufes trobem força estalactites. Compta amb 30 vies majoritàriament entre el 7a i el 8a. Però si ens movem per sota d’aquests graus també hi tenim feina per un parell de dies. Segurament aquest és el sector més fotografiat de Sicília ja que té una orientació sud que li dòna molt bona llum i un teló de fons espectacular amb la Badia i el Monte Cofano sempre presents.

A Never Sleeping Wall vaig provar:

-Peperoncini, 6a, (**). La més fàcil. Placa de forats, fissures i regletes.

-Silent Sleep, 6a+, (***). 30 metres de mar de tufes on el més difícil és encertar el millor camí. Potser perquè no l’encerto gaire, la trobo durilla pel grau, però molt bona.

-Long Sleep, 6b+, (***). Li hauria posat 5 estrelles si no fòs perquè un pas al final ho espatlla tot. La via és una interminable placa de tufes per gaudir de valent, però per arribar a la R. apareix un pas morfològic amb bloqueig regletero i llançament a canto salvador no massa bo.

Jo mateix a Long Sleep (6b+) i a Bella Susanna (7a)

-Pioneer, 6c+, (*****). Festival de tufes en desplom força pronunciat.

-Bella Susanna, 7a, (*****). Llarguíssim mur de tufes desplomadet on cap pas deu superar el 6c, però els 33 metres i els “alejes” de la primera meitat (fins a 5metres!) acaben passant factura a dalt on hi ha els passos més durs. Jo hi arribo fos i taquicàrdic i m’haig de parar a descansar a dues xapes de la R., tot i que aquí les xapes estan molt juntes.

La Gemma a Sweet dreams are made of this (6c)

I a Crown of Aragon:

-La crema canela, 6a+, (***). Molt variada: plaques, tufes i diedre final. Li falta una mica d’homogeneïtat per ser un viot, ja que té un crux en desplom més difícil de 6a+.

-Panettone di Guano, 6c+, (*****). Llarg i pronunciat desplom de tufes i estalactites. Llàstima que me la trobo força “bagnata” (mullada) i no encadeno.

-Sugar daddy, 6b, (***)

-Novantanonno, 6b+, (***). Dues vies molt semblants: plaques verticals de forats i últim tram desplomat i dur pel grau.

Pol a Novantanonno (6b+)

-Troppo Dicci, 7a, (***). Desplom de tufes i forats, no gaire llarg però sense treva. Dos intents i sense encadenament: un pas d’invertits i laterals se’m resisteix.

I fins aquí la crònica siciliana, un lloc on m’atreviria a dir que hi tornarem!

Erice

Les últimes postes de sol a la Badia de Cofano

SICÍLIA 2: SCOGLIERA DI SALINELLA (SAN VITO LO CAPO)

2012-01-17T18:08:00.021+01:00

L’Scogliera di Salinella és la paret amb un major nombre de vies de tot Sicília, unes 500. Clar que més que de paret hauríem de parlar de muralla interminable, ja que és prolonga durant gairebé 5 quilòmetres. Es troba situada a l’oest del poble de San Vito lo Capo i ben a prop del mar, del qual només la separa una lleugera planura de prats i roques. Just per aquesta planura, és per on efectuem el còmode accés a tots els sectors. Els del sud per una pista asfaltada que acaba al càmping el Bahira, i els sectors del nord per una pista que no està en gaire bon estat, però que en qualsevol cas es pot fer caminant sense suposar res més que una agradable passejada de 10 o 15 minuts. L’orientació predominant és oest i sud-oest, però amb força concessions al sud i alguna al nord segons els sectors. Peu de vies generalment molt bo i agradable. Sobre la roca ja està tot dit en el post anterior. I sobre l’equipament, predomina el químic però amb un inconvenient que no vam acabar d’entendre: moltes reunions de les vies fàcils eren d’un sol punt. D’acord que aquest punt era un químic en forma de cua de porc molt ferm i gruixut, però el dia que es trenqui (i les coses no duren eternament) algú pot prendre mal de veritat. En la majoria dels casos al costat d’aquesta cua de porc hi havia un parabolt sense anella, per tant seria interessant portar un bon assortiment de maillons per anar col·locant en aquestes vies.

L'Scogliera di Salinella Sud, on destaquen els sectors Torre Isulida i Seagull.

Nosaltres vam escalar un total de 6 dies a l’Scogliera di Salinella visitant els següents sectors i vies:

TORRE ISULIDA (***)

Bon sector amb unes 40 vies, predominantment de grau mig i baix.

-Papa’s work, 6a, (**). Inici difícil: roca llisa i compacta amb fissures. Després molt canto però molt abrasiu.

-Tower route, 6a, (***). Dins una cova. Tufes i estalactites. Molt fàcil pel grau.

-Sky walk, 6b, (***). Placa força tècnica.

-Toro Rosso, 6c, (***). Al principi fàcil, però amb algun pas molt tècnic. La segona part desploma força i és molt sostinguda, generalment amb bon canto però algun bastant difícil de trobar a vista.

-Grazie Micchele, 6b+, (***). Llarga, variada i gairebé sempre amb bon canto, excepte un parell de passos més fins.

CALA MANCINA (*****)

Super sector compost de varis subsectors. En total una cinquantena de vies per tots els gustos i públics. Nosaltres vam escalar bàsicament a la part central anomenada Grotta o Gare.

-Caldo Humido, 6b, (**). Clàssica de San Vito que em va decepcionar una mica. Primera part molt fàcil i després final molt tècnic.

-Canna biològica, 6a+, (***). Des de baix no et creus que només sigui un 6a. Espectacular recorregut pel sostre d’una cova aprofitant tufes i estalactites. Es fa curta.

-Toyo 17, 6c, (*****). Com diu la guia: “una línia increïble i una escalada també increïble”. Espectacular fissura que va desplomant, però que ofereix grans obertures tipus “niu” on poder descansar. Crux al final, sortint d’un d’aquests forats-descans:

-Red necks, 6b, (*****). Un altre viot desplomat que va empalmant bons forats. Algun pas més finet i tècnic per variar.

Nesa a una de les nombroses i boniques vies fàcils del subsector Cla Mancina-Zoo.

SEAGULL (*****)

Un sector imprescindible per qui es mogui entre el 6b i el 7a. Poques vies (una dotzena) però renoi quines joies! L’únic petit inconvenient del sector és que les vies més maques comencen en una terrasseta on cal pujar escalant per un tercer o per un 5c.

-La Sacala, (6a), (**). Placa de cantos tallants. La via és bona però la roca excessivament abrasiva.

-Lo Spigolo Marisa, (6a+), (***). Espectacular, llarga i aèrea aresta. Ull amb el fregament de la corda.

-Break time, (6b+), (***). Molt variada i més aviat tècnica tot i el considerable desplom.

-Clean Break, 6c+, (*****). Ho té tot! Tufes, bavareses, diedrets, forats de totes mides i formes, i tot en un desplom constant.

Gemma a 9 o'clock on the noon (6b) i jo mateix a Clean break (6c+)

-Don’t disturb de Seagull, (7a), (*****). L’objectiu del viatge. Una via impressionant que va enllaçant desploms fissurats però que també permet algun descans boníssim. Crux coincidint amb el primer gran sostre. Me l’emporto al tercer pegue (en dos dies diferents) convertint-se en el segon 7a que encadeno...i ja feia més de dos anys del primer!

FAKIRELLA BEACH- CAMPO BASE (***)

Bon sector, però una mica repetitiu: predominen les vies de placa de grau mig i baix. Imprescindible si ens movem entre el 5c i el 6b, però d’aquí ja salta al 7c!

-Chiara O. , 5c, (***). Placa vertical de grans i cantelluts forats.

-Nini, 5c, (***). Idem. Grans vies per ser només cinquens.

-Dolores, (6b), (***). Molt similar a les anteriors, però amb una secció desplomada bastant més dura i a bloc.

PARCO GIOCHI (*)

Un sector diferent. Roca molt compacta amb fissures alpines i regletes. Nomes 6 vies entre el 6c i el 7a+, excepete un 6a. Per fanàtics d’aquest tipus d’escalada.

-Ypsilon, 6a, (***). Fantàstica fissura/diedre en diagonal.

GROTTA DEL CAVALLO (**)

Novament poques vies (10), però molt més variat que l’anterior. Aquí tenim vies de placa, vies de fissura i vies de desplom amb xorreres.

-Melchiore, 6b, (***). Potent escalada desplomada de tufes i estalactites.

-Gaspare, 6b+, (***). Idem però encara més potent, sobretot el final força difícil a vista.

Pol a Gaspare (6b+)

PIETRAIA (*****)

Un altre macrosector amb una cinquantena de vies per tots els gustos, estils i públics.

-Roasting meat, 5c/6a, (**). Bona placa-esperó amb molta presa però roca excessivament abrasiva.

-In summe gelungen, 6b/6b+, (***). Placa, esperó de bona presa excepte un pas. Final “aventurer” i sorprenent.

-Just for fun, 4c, (***). Curiosa via molt ben trobada entremig de desploms plens de 7as i 7bs. Gran valor per ser només un quart.

Nesa a Just for fun (4c) i jo a Red peproni (6c+)

-Swordfish, 7a, (**). Pas a bloc de més de 7a. No surt.

-Rosso e Nero, 6a+ (*****). Clàssica de San Vito. Gran placa de forats i fissures. La part inicial comença a estar una mica sobada.

-Red peperoni, 6c+, (*****). Impressionant via que segueix una de les típiques fissures-cova de San Vito. Crux per sortir de la cova al final amb un pas força llarg (morfològic diria jo). No em surt tot i els dos pegues que li faig.

Per acabar una mica de turisme arqueològic per Segesta:

Escaladors locals en un 6c en solo integral.

SICÍLIA 1: DI ROCCIA DI SOLE...E DI PIOGGIA!

2012-01-13T20:48:00.020+01:00

...Si, si de roca i de pluja! Perquè dels 11 dies que vam estar per Sicília (del 28/12/2011 al 08/01/2012) almenys 6 va ploure. Allò semblava Irlanda i no Sicilia: vent, fred, pluja... Per sort, la majoria de pluges fortes les va fer de nit i les que ens van enganxar escalant les vam poder esquivar resguardant-nos en coves i baumes que hi havia pels sectors on fins i tot es podia seguir escalant.

Tot i aquests temporals vam escalar 8 dies dels 11!

La Gemma desafiant la tempesta i jo mateix escalant en una de les nombroses coves.

Sicília és un país gairebé tant gran com Catalunya. Plantejar-se recórrer tota l’illa en unes vacances de 10 dies seria un error, tant si hi anem a fer el turista, com si hi anem a escalar. En aquesta primera visita, el Pol, la Gemma, la Nesa i un servidor vam escollir centrar-nos en probablement la millor zona d’escalada: Sant Vito lo Capo. Un cop allí també vam coincidir amb dos companys: el Cesc i la Blanca, que malauradament no van poder escalar per problemes físics.

Celebrant el "Capodanno" tots plegats.

San Vito lo Capo és una petita població costera situada a la punta nord-oest de l’illa que fins fa poc vivia exclusivament bolcada en el turisme de platja. Però des de fa uns 5 anyets una nova classe de turistes d’arreu d’Europa van començar a donar vida al poble fora de l’època estival: els escaladors. Hi ha qui ja parla de San Vito com la nova Kalymnos, però de moment em sembla una mica exagerat parlar en aquests termes; a San Vito “només” hi ha uns 25 sectors i unes 700 vies (tres vegades menys que Kalymnos). Això sí el potencial de creixement és enorme i la qualitat de l’escalada no te res a envejar a l’illa grega.

Principals àrees d'escalada a Sicilia i ampliació de la zona de San Vito lo Capo.

Si si, és San Vito, no és Kalymnos!

San Vito fins i tot té el seu propi “ClimbinFestival” anual (es celebra cada octubre), un càmping pensat per escaladors amb sectors dins el propi recinte, 3 guies en paper i una online.

La roca és sempre un calcari excepcional, que va des de plaques verticals de roca blanca i compacte tipus marbre, a altres zones de roca vermellosa i increïblement erosionada pels vents marítims, on la roca és fins i tot excessivament abrasiva i tallant. No falten tampoc els desploms i balmes amb tufes, estalactites i grans forats o “tafoni”.

Pol perdut en un mar de tufes a la impressionant Never Sleeping Wall.

Pel que fa al paisatge tot ve dominat per tres elements o colors: el blau del mar i el cel, el verd dels prats entre el mar i les parets i els tons vermellosos de la roca. A les tardes aquests colors s’accentuen encara més amb les impressionants postes de sol a la Badia de Cofano.

El Monte Cofano i la seva badia omnipresents.

Si a tots aquests atractius escalatoris li afegim els atractaius turístics i gastronòmics de l’illa, la facilitat d’accés (vols barats de Ryanair i Vueling a Trapani i Palermo respectivament) obtenim un destí ideal.

El bonic poble de Cefalú

TAILÀNDIA 4: KOH YAO NOI

2011-12-26T19:27:00.025+01:00

“Take it easy”, aquesta és la filosofia que millor defineix la vida a l’illa de Yao Noi, tant de la seva gent de creença islàmica, com dels visitants. Arribar aquí procedents de Tonsai és un autèntic impacte pels sentits i sembla que entris de cop a la Tailàndia rural de fa 30 o 40 anys. Aquí tot és pausat, silenciós, ple de llum i colors. La gent et saluda amb un somriure o un gest amable amb el cap, les cases i comerços romanen oberts de bat a bat i els cotxes (pocs) i les motos (moltes) s’aparquen amb les claus posades al pany. Afortunadament aquesta illa es manté fora dels principals circuits turístics, tot i estar situada al bell mig de la badia de Phang-Nga entre Krabi i Phuket.

L’escalada s’hi va començar a desenvolupar fa poc més de 5 anys, de la mà d’uns escaladors americans que ara regenten una botiga/bar on us podran informar de tot. La veritat és que a primera vista l’illa sembla poc adequada per l’escalada ja que és més aviat plana i ondulada. Però al seu extrem nord amaga uns espectaculars penya-segats al més pur estil Tonsai-Railay. En total, actualment hi ha uns 10 sectors amb unes 150 vies. A molts només s’hi pot arribar amb barca i als altres després de fer 30 minuts de “motocross” per un camí enmig de la jungla.

Personalment, crec que si el paradís de l’escalada existeix deu ser molt semblant a això. Potser el que ens va sorprendre més va ser que tot i tantes virtuts i que comença a ser relativament fàcil trobar informació a internet, en tota l’illa no hi devia haver més de 20 o 30 escaladors. Una dotzena dels quals allotjats als mateixos bungalows que nosaltres, Namtok es deien (per cert, a meitat de preu que a Tonsai i bastant més bonics). I casualitats de la vida, uns d’aquest escaladors eren en Matthias i la Nadia, una parella que havíem conegut a Kalymnos l’estiu passat.

Malauradament la por al desconegut, va fer que només ens reservéssim 3 dies al final del viatge per anar a Koh Yao Noi.

La “feina” feta:

THE MITT (*****)

Per nombre de vies (25), varietat de graus (de 5+ a 7c) i espectacularitat de la roca aquest és el sector estrella de l’illa. Estalactites gegantines de formes impossibles i desplom acusat són les principals característiques. El sector però, té un gran inconvenient: hi entra el sol a partir de les 12:00 i si no està ennuvolat és impossible seguir-hi escalant. Nosaltres vam arribar tardet i només vam poder fer 3 vies:

-Daddy long legs, 6b, (*****). Un autèntic “tripi kalymnià” entre tufes i estalactites gegants.

-Spiderman, (6c+), (*****). Més del mateix. No sembla que desplomi molt, però la via té 30 metres i quan arribes a baix quedes uns 10 m. separat de la paret. La via és molt sostinguda i jo no sé trobar els descansos adequats; no encadeno.

-Guided, 5+, (**). La fàcil del sector per la Nesa.

HD WALL (**)

Alternativa de tarda per quan arriba el sol a The Mitt. Roca a vigilar en alguns trams, però si seleccionem bé les vies, cosa difícil perquè les ressenyes existents són molt dolentes i desactualitazades, no ens decepcionarà.

-Paradise Prow, 6a+/6b, (***) (o això penso: primera via a l’esquerra). Bona línia entre tufes en una mena d’esperó. Atenció: roca una mica liquenosa i dubtosa en alguns trams i assegurances a base de parabolts de 8 mm.

-Paradise Waits, 6b+, (*****). Viot. Placa desplomada amb tufes, bròquils i grans cantos.

-Cheeseburger in paradise, 5+, (**). Bona placa vertical amb molt canto, però roca dubtosa en alguns trams. (foto a dalt)

GRATEFUL WALL (*****)

Esquerra: HD Wall i Big Tree Wall. Dreta: Grateful Wall

Només dir el nom d’aquest sector se’m posa la pell de gallina. M’atreviria de dir que allí vaig passar el millor dia d’escalada de la meva vida. El sector no desploma tant com The Mitt, però té una roca fantàstica, amb multitud de formacions tipus bròquil en aquells trams on desapareixen les tufes. Per arribar-hi només és possible en barca, que et deixa en una escala de fusta per on puges a una plataforma de bambú que constitueix el confortable peu de via a uns 5m. per sobre del mar, i es clar amb aquesta situació resulta inevitable anar fent algun banyet entre escalada i escalada. Es pot demanar alguna cosa més? Doncs si: és un dels sectors més frescos de la zona, ja que té ombra tot el dia i acostuma a bufar-hi una mica de brisa.

Vam compartir long-tail (1800 baths per dia) i escalada amb els companys dels bungalows: 3 canadencs, 2 americans i una japonesa. L’únic inconvenient del sector és que el grau màxim és 6c+.

Nesa a Slipknot (6a) i jo mateix a New speedway boogie (6c+)

-Slipknot, 6a, (***). Tufes. La millor via que es va emportar de primera la Nesa a Tailàndia.

-Wharf rat, 6b, (***). Primer contacte amb les plaques de “broquils”

-Monkey and the engineer, 6b+, (*****). Una de les millors vies que he escalat mai. Primera part de tufes, segona de broquils i tercera de grans forats, i la paret es va posant desplomadeta.

-New speedway boogie, 6c+, (*****). Igualeta que l’anterior però amb un final més exigent. Em calen dos intents: al primer vaig caure amb la cadena als morros per una equivocació a l’últim pas quan ja no tenia pila per rectificar. Boníssims els ànims multilingües que rebia des de baix i la voladeta amb crit alliberador (no recordo en quina llengua!) que vaig emetre! Bany relaxant i segon intent sense problemes.

-Franklin’s tower, 6a+, (*****). 35 metres de laberint de tufes.

Les tres horetes esmerçades a escalar aquestes tres últimes vies van cosnstituir un “clímax escalatori” que crec que serà molt difícil d’igualar i van ser el final perfecte pel viatge!

Amb el Deni, el "capo" del "Namtok Resort" i el port de Tha Kao, punt final del viatge.

TAILÀNDIA 3: RAILAY

2011-12-23T23:08:00.019+01:00

Railay East en primer pla, i Railay West i Tonsai al fons.

L’escalada a Railay la vam anar intercalant amb la de Tonsai, ja que ambdues zones estan a tocar, i tot el dit per Tonsai pel que fa a característiques de l’escalada serveix també per Railay. Així que vaig al gra i us explico directament els sectors i vies visitats:

DEFILE & DEFILE EXIT (*)

Aquest sector va ser el que menys em va agradar: ambient molt humit i “salat”. Poques vies i tacte bastant desagradable.

Aproximació aquàtica amb marea alta a Defile

-Mai Pen Rai, 6a+, (**). Aquesta no està gens malament. Plaquera, cosa poc habitual per aquestes contrades.

-Krabi, Krabi, 6c, (*). La guia local li posa 3 estrelles però a mi no em va agradar gens, sobretot pel començament: explosiu, sobre canto petit i sobadet. No encadeno.

-Monkey gone to heaven, 6b, (*). Una altra via prescindible: curta, explosiva i sobada.

Posta de sol a Pra-Nang beach i Happy Island.

TAIWAND WALL (*****)

Railay West beach durant l'aproximació a Taiwand Wall (al fons)

Una de les perles de Railay i la paret que més destaca a simple vista des de qualsevol punt. 14 vies d’esportiva i 7 més de varis llargs, on és possible escalar només el primer llarg. Roca i vistes espectaculars, ombra tot el dia i sorprenentment no molt massificat (si més no el dia que hi vam anar nosaltres), potser pels 20 minutets que s’ha de caminar.

-Fit to be Thaid, 6a+, (*****). Ens la va recomanar un company català que voltava per allí, i renoi, la va clavar! Costar arribar al peu d’aquesta via, però val la pena. Roca i posició excepcionals.

Al peu de via de Fit to be Thaid, Taiwand Wall.

-The king and I (L1), 6b, (***). Clàssica de 4 llargs on només fer el primer ja val la pena. Sobadeta, però es deixa fer, perquè el canto és molt gran.

-Mala mujer, 6b, (***). Com la majoria de vies d’aquest sector: canto a dojo entre estalactites i tufes.

-Circus Oz (L1), 6a+, (**). Idem, però potser la més sobada.

-Primal Scream, 6a+ , (**). Aquesta és diferent: més curta, més tècnica i menys “gorilera”.

-Solution 41, 6b+, (**). Una altra de molt tècnica, fins i tot regletera.

Nesa a Circus Oz (6a+) i un escalador japonès a un 7a+

THE KEEP (*****)

Sens dubte la paret que més em va agradar de Tonsai-Railay. Només 9 vies, però totes viots llargs i sostinguts, amb predomini del grau mig (6b-6c). Tot i que com a tot arreu hi ha tufes, a les vies difícils els passos clau, coincideixen amb zones més fines de canto petit. Curiosament vam estar sols, segurament perquè l’aproximació és força entretinguda i el dia amenaçava pluja.

-Gengis Bond, 6b, (*****). Clàssica del sector. Llarguíssim i espectacular itinerari entre tufes i estalactites.

Entre les estalactites de Gengis Bond (6b) i ressenya del sector.

-Bottom feeder, 6b (fins R1), (**). Curta i grau apretadet.

-Babo does Tailand, 6c, (*****). Boníssim viot de placa amb bon canto amb trams desplomadets i algun pas llarg.

-Aspirin, 6c, (*****). Idem

-Monkey’s Bum, 6b, (***). Tufes.

A Monkey's Bum (6b)

Railay West i Tonsai al fons.

Properament Koh Yao Noi.

TAILÀNDIA 2: TONSAI

2011-12-20T19:10:00.026+01:00

Podríem definir Tonsai com la Kalymnos tropical…O potser seria més apropiat definir Kalymnos com la Tonsai Mediterrània, ja que les primeres vies de Tonsai daten de principis dels 90, bastant abans que les de l’illa grega. Segurament és el lloc d’Asia on es concentren més escaladors de totes les procedències. I ja se sap: normalment massificació és sinònim de brutícia i soroll. Per mi aquest és el principal inconvenient de Tonsai. Clar que el soroll no és massa culpa dels escaladors sinó més aviat dels motors dels omnipresents long-tails (embarcacions típiques tailandeses) i dels generadors elèctrics.

L’ambient que es respira a Tonsai és una barreja entre hippie-reagge-friki-thai. Diria que deu ser l’únic lloc de Tailàndia on el personatge més idolatrat no és el rei Bhumibol, sinó el Bob Marley. Resulta força curiós veure thais amb rastes i guitarra en mà tocant els èxits del rei del reagge!

Tonsai deu ser el destí preferit del 90% d’escaladors que visiten Tailàndia. A només 20 minutets a peu (o 5 min. en long tail) hi ha Railay, però allí tot és una mica més car i turístic.

Tonsai (al fons) i Railay (en primer terme)

A Tonsai hi vam estar 8 dies, en un bungalow força apanyadet que ens costava 700 baths (17€) al dia, amb esmorzar buffet lliure inclòs. És fàcil trobar coses a meitat de preu o menys, però bastant més cutres i segurament a prop d’un generador que us farà la vida impossible durant la nit.

Tornant de l'Eagle Wall amb marea baixa els sectors: Tonsay Bay, Dum's Kitchen i Tyrolean Wall.

Pel que fa a l’escalada tenim uns 20 sectors i 350 vies, que es converteixen en el doble si sumem les de la veïna Railay. L’escalada es caracteritza per un calcari bastant semblant a Kalymnos, amb espectaculars tufes, estalactites i estalagmites. En general sempre trobarem molt canto i parets desplomades, cosa que dóna lloc a una escalada molt atlètica i divertida. Pràcticament està tot equipat amb anclatges químics de titani i molts ponts de roca (hi ha vies de 30m. amb 10 o 12 punts d’assegurament i tots són ponts de roca!).

Els principals inconvenients de l’escalada aquí són:

-La calor humida que et fa suar moltíssim.

-El sobament del 90% de les vies.

-Els mosquits, sobretot a primera i última hora.

Malgrat tot, l’espectacularitat del paisatge i de les vies acaba compensant aquests inconvenients, i la majoria de gent, quan s’acostuma, acaba encadenant el mateix grau que als seus països d’origen.

Els sectors i vies realitzades foren:

COBRA WALL (*):

Poques vies i poca varietat de graus, però ideal però una primera presa de contacte, ja que té 3 6a-6a+ de xorreres molt bons.

-Cobra head, 6a, (**)

-Snake whiskey, 6a+, (**)

EAGLE WALL (*****): Un dels millors sectors de Tonsai. 25 vies amb graus per tothom i totes semblen bones.

-Spiderman, 6a , (***) (foto dreta)

-Desayuno de Nono, 6b, (***)

-Alta Ruta, 6b+, (***)

Aquest trio de vies és molt recomanable. Totes elles són llargues, variades, espectaculars i poc sobades pels estàndards tonsaieros. La seva trilogia bé que es mereix (*****) !

-The Annihilato, 6c, (*). No encadeno. Inici explosiu i relliscós i final envaït per la vegetació.

-Dead Spiderman, 5, (***). Només la fa la Nesa i sembla realment bona per ser només un 5è.

Railay des de l'Eagle Wall.

TONSAY BAY – THE TERRACE (**): Segurament el sector més fotografiat de Tailàndia i un dels més frikis del món, en tots els sentits de la paraula. Algunes vies comencen literalment a la terrassa d’un bar.

-I no speak england, 6b, (***). Festival de tufes i estalactites i menys sobada del que es podria esperar per la seva situació.

-Cowbungalow, 6b, (**). Semblant a l’anterior, però una mica més exigent i menys espectacular.

Entre estalactites a I No speak england (6b).

THE NEST (***): Bon sector. Només una dotzena de vies, però força espectaculars i ben repartides en quan a grau.

-Wacky weed, 6a, (**). Xorreres molles després de pluges (fotos a dalt)

-Dozer Days (L1), 6c, (*****). Bestial. Força sobada però es deixa fer bé perquè el canto és molt gran.

A Dozer Days (6c)

MONKEY WORLD (**): Bona roca i bones vies, però poca varietat de grau (predomina el 6b) i accessos/peu de via incòmodes.

-Chunky monkey, 6b, (***)

FIRE WALL (***): Un sector clàssic i molt freqüentat, cosa que fa que normalment la seva dotzena de vies estiguin ocupades. Bon sector amb varietat de graus entre 6a i 7c.

D'esquerra a dreta: Melting Wall, Fire Wall i Cat Wall.

-For Hega, 6a+, (***)

-Boobtube, 6b, (***). L’escalo sota un intens xàfec tropical i no em mullo!

Proper capítol Railay!

Segons aquest rètol, tant la Nesa com jo, ja estariem morts escalatoriament parlant!

TAILÀNDIA 1: SITUEM-NOS

2011-12-16T20:41:00.029+01:00

Farà uns 15 anyets va caure a les meves mans un exemplar de la malauradament desapareguda revista “Extrem”, on apareixia un extens article sobre un nou paradís mundial de l’escalada: Tonsai-Railay a Tailàndia. Aquell article em va colpir profundament, no tant per l’escalada (en aquella època no era tant fanàtic com ara) sinó pels impressionants paisatges. Des de llavors, visitar aquella zona va esdevenir un d’aquells viatges somiats que t’apuntes a la llista de “algun dia hi aniré”.

Posta de sol a Pra-Nang beach

Escalador local a un 6b de Thaiwand wall, Railay.

Marea baixa a Tonsai.

El passat 23 de novembre aquest somni es va fer realitat i la Nesa i jo volavem en viatge de noces cap els “mars del sud”. L’espera va ser llarga, no tan sols pels 15 anys des de que havia vist el lloc a la revista, sinó perquè a última hora les descomunals inundacions que van afectar el país ens van obligar a ajornar el viatge un mes.

Un cop allí, lògicament també vam aprofitar per fer una mica de turisme per Bangkok:

En aquest primer post us situaré una mica sobre les zones d’escalada que vam visitar:

La primera, més gran i més coneguda és la península de Pra-Nang amb les arxipopulars escoles de Tonsai i Railay. Uns 50 sectors i 700 vies en total, amb graus per pràcticament tothom encara que costa trobar vies per sota de 6a. Aquí hi vam estar 8 dies:

Railay west des de Tonsai

Sector Tonsai bay.

Fent el "mico" a Thaiwand wall.

La segona fou la tranquil·la i poc coneguda illa de Koh Yao Noi. Aquí hi ha unes 150 vies repartides en 10 sectors, tot i que la zona està en plena expansió. Aquí només hi vam estar 3 dies que se’ns van fer molt curts, perquè allò si que era un paradís de tranquil·litat i “escalada exòtica” en estat pur:

Ens va quedar pendent escalar en altres zones que tenen molt bona pinta com per exemple:

-La minúscula illa de Lao Liang: unes 50 vies en una illa deshabitada que és parc nacional i només s’hi admeten 60 persones en un “resort” constituït per tendes de campanya ja que està prohibit edificar-hi.

-La zona de Chiang Mai, al nord de Tailàndia, amb l’escola de “Crazy Horse” de la qual ens en van parlar molt bé.

-Les illes Phi Phi, on només vam anar a fer el turista, però que també tenen escalada i molta! (unes 150 vies).

La idea és fer un parell o tres de posts més aprofundint més en les zones i sectors visitats. El que he decidit no fer, perquè seria massa llarg i ja és informació de fàcil accés per la xarxa, és explicar tot el tema de consells pràctics, transports, allotjament... En K, per exemple, va publicar un parell d’articles molt bons i també podeu consultar la web Railay.com. De totes maneres, per resumir, si hi voleu anar el consell clau seria: no us preocupeu, tot resulta molt més fàcil del que esperes i en general tothom és molt amable, servicial, humil i honest. Aaaa, i si t’ho muntes bé pots passar el dia (dormir i tots el àpats) per uns 500-700 baths (10-15 €).

MÉS SIURANA

2011-11-02T20:37:00.010+01:00

En els moments que estic escrivint aquestes línies hauríem d’estar a Tailàndia, però les descomunals inundacions que han afectat el país ens han fet retardar el viatge i finalment aquest pont de Tot Sants hem decidit continuar el nostre intensiu siuranenc, que vam començar el passat pont del Pilar. La veritat és que s’ha notat que aquest pont el tenia tothom perquè la zona estava a tope. I malauradament molta gent té el mal costum d’estudiar-se poc la guia i fa allò de “ovejas bobas donde va una van todas”. No acabo d’entendre la penya (fins i tot grups de 10!) que aterrissa en un sector completament saturat i tot i portar la guia a les mans decideix quedar-se allà quan pels voltants tenen altres sectors amb més o menys els mateixos graus i molta menys gent. Tampoc entenc que grups molt nombrosos que van en plan curset trïin un sector on només hi ha dos quarts i la resta de 6a en amunt...però vaja, que hi farem, la solució és ben fàcil: sempre ens podem moure nosaltres, tot i que fa ràbia quan has matinat i has sigut el primer en arribar al sector.

Dia 1 (30/10/2011): CA L’ORRO

Aquest sector és el clar exemple del que acabo de dir. Mentre a Can Paràsit, just a sota a només 5 minutets, hi havia overbooking, aquí vam estar sols. Aquest és un sector relativament nou, equipat majoritàriament el 2006, i en una segona fase el 2010/2011. Unes 25 vies amb força varietat de graus entre el V i el 7a+. Escalada, en general, poc siuranenca, amb moltes fissures, cantos plans i roca poc adherent en alguns trams. Això sí, pel que fa a grau colladet i alegria entre assegurances sí que segueix els “standards siuranencs”. Podríem dir que aquest no és el nostre dia, ni de la Nesa ni el meu; ella no pot ni amb un IV+ (que sembla bastant punyetero, tot sigui dit!) i jo no passo del 6b.

-El belluguet, 6a, 18m, (**). No està malament però és rareta i molt tècnica, amb força passos de fe i bon balanç de pesos.

-Estigues quiet, 6b, 15m, (***). Més lògica, menys tècnica, però més exigent físicament.

-Techulitis, 6b, 15m, (**). Aprofito que la Nesa està provant les vies fàcils del sector per provar aquesta variant de sortida de la Techofobia. Moviments guapos però línia molt forçada i poc lògica.

Nesa a Tranqui tronqui (IV+)

-Techofobia, V+, 15m, (**). Força interessant i variada pel grau, però té un últim xapatge bastant fotut si no tens molta envergadura. Com que la Nesa no pot hi pujo jo i déu ni do com em costa!

- 6a nou a l’esquerra de la Calé, (*). Em poso primer a la Calé (6c) i a la tercera xapa decideixo baixar-me’n; massa alegria entre xapes, massa cantos roms i massa líquen a la roca pel meu gust. Ja que estic per allí li foto per aquesta i resulta un fracàs; feia molts anys que no pringava tant en un 6a. Festival de roms, líquens i “sortides de la piscina”. Súper tècnica i súper de fe.

-El trio calavera, 6b, 12m, (***). Trec el ventre de penes en aquesta atraient línia. Viot, per la seva situació, pels seus moviments i per la seva roca. Llàstima que sigui tant curta.

Aprofito per comentar altres novetats del sector:

- Dos 6bs entre la 14 i la 15 de la nova guia.

- El 6a abans comentat, un 6b i un 6c a la dreta de la Calé.

Dia 2 (31/10/2011): CAN PARÀSIT

Un altre sector de nova fornada (2010), tot i que hi ha un parell de vies del “Chapi” del 1986. Malauradament crec que aquest sector morirà d’èxit. Overbooking total tant el dia anterior com aquest. Per anar-hi passem per sota Can Marges de Dalt i en veure la línia no puc evitar fotre-li un “tiento” a:

-El tiempo se ha reído de los que no han venido, 6c, 18m, (***). La veritat és que no és la millor via per començar, ja que té un inici molt explosiu, però no m’hi puc resistir. Viot: primer terç regletero i potent, segon terç: com dirien els anglesos “a juggy parade” o en català profund “festival de cantos i foradots” i últim terç: bavaresa d’escàndol. Vaja, una joia! Llàstima que estigui tant sobada. Em calen dos pegues per encadenar.

El tiempo se ha reído de los que no han venido (6c)

Ara sí, arribem a Can Paràsit:

-Rasputin, 6a, 20m, (**). Punyetero i força tècnic, però guapa.

-Ateva, 6a+, 22m, (***). Viot, amb un final molt espectacular per un esperonet aeri. Primera xapa molt alta.

-La mala reputación, 6b+, 22m, (*). El sector està a petar i si vull fer més grau només queda aquesta lliure. Resulta un fracàs. Té una part final de diedre-xemeneia molt rara, on la paret t’escup enfora constantment. Normalment aquestes vies se’m donen bé, però en aquesta agonitzo de mala manera i fins i tot haig d’utilitzar un estrep per arribar a un seguro.

-Kagarro malabada, 6b+, 20m, (***). Segueix ocupada però els “okupes” me la deixen provar en tope-rope, i sort, perquè és bastant dura. La primera part segueix una fissura diagonal bastant cega i roma i la segona meitat és un desplom amb bon canto però força tècnic ja que molt d’aquest canto és lateral.

- La viuda negra, 6a, 16m, (**). Una mica frustrat pel fracàs a La mala reputación i pel que m’està costant encadenar grau aquests dos dies baixo les pretensions i em poso en aquesta via que està lliure. Bona via que combina a la perfecció la tècnica i la força.

-La marabunta, 6a+, 16m, (***). Festival de cantos on l’únic que fa falta és una mica de pila i decisió.

- El caganer del ruc, 7a, 18m, (***). Ara les tornes han canviat; els dos 6as anteriors m’han animat i decideixo provar aquest 7a assequible segons la guia. La via és siuranenca 100%; regletes i foratdets dolorosos. Al primer pegue la monto descansant a cada xapatge i amb alguna ajuda de l’antena. El segon li foto en tope-rope i gairebé a l’sprint perquè s’està fent fosc! No ho sé, potser sí que és assequible; pel tute que porto surt força bé, però ja no hi ha temps ni forces per un tercer pegue.

Dia 3 (01/11/11): CAN SUMERA + CAN MAQUIS + GRAU DELS MASSETS BAIX

Comencem el dia a un altre sector de nova fornada. Tant nou, que la part esquerra hi ha tot un sub-sector nou amb 13 vies que no surten a la guia, Can Maquis sembla ser que es diu. Adjunto ressenya:

En total 35 vies, de les quals 22 entre el 6a i el 7a, vaja sobre el paper un paradís per mi. Però a l’hora de la veritat el sector no m’ha acabat d’agradar: roca excessivament abrasiva i recoberta de líquen/terra i vies amb seccions bloqueres concentrades generalment al principi. Molts d’aquests passos superen amb escreix el grau proposat per la via, encara que després sigui fàcil.

-Via 13, V+, 15m, (**). Molt generosament li poso dues estrelles. Ramposa i amb passos fins i estranys sobre “paper de vidre liquenós”. Sort d’algun forat i regleta típics siuranencs que arreglen el tema.

-Via 12, 6a, 15m, (**). Idem.

-Via 6, 6b, 18m, (**). Placa de regletes i foradets

-D’equitllevis, 6b, 27m, (**). Una via llarga, variada, amb tot tipus de passos i preses, llàstima un cop més del tacte dolorós i sobretot liquenós de la roca. Si no fos per això podria ser un “viot”.

Una mica fart de la roca d’aquest sector decidim traslladar-nos al proper Grau dels Massets de Baix. Aquest sí un sector espectacular, on l'única pega és que no hi ha res fàcil.

Un escalador a la clàssica i estètica "Cenar, beber, emborrachar-se, vomitar..."(6c)

-Happy sixties, 6c, 25m, (*****). Viot. Entrada potent i regletera que quan l'acabes et penses que ja tens la via a la butxaca, i no! Queden 15 metres de fissureta punyetera, amb cantos laterals i alguns plans i per acabar un desplomet final. Tot amenitzat amb unes excursionetes d'uns 4 metres entre xapes. A poques vies m'he sentit tant satisfet i alleujat en arribar a la cadena!

-Bombero furgonetero, 6a, 20m, (**). Bona via que ressegueix un estètic esperonet. Les dificultats físiques i tècniques es concentren a la primera meitat. Després arriben les dificultats mentals, perquè l'alegria entre xapes torna a ser considerable a la part final!

-L'esbudellador, 7a, 20m, (**). Nova via marcada com a projecte (nº2) a la guia. Placa vertical de regletes i foradets minúsculs. Li faig un tope-rope sota la pluja bastant patètic, per recuperar una cinta de la R. anterior on no havia aconseguit arribar la Nesa.

En resum, Siurana m'està començant a enganxar, tot i que aquesta vegada ha costat bastant encadenar coses destacables, però ja se sap: tot el que no va a la llibreta va al múscul!

Un amiguet que ens va acompanyar una bona estona.

PER FI SIURANA A FONS

2011-10-14T19:35:00.019+02:00

SIU-RA-NA…fa uns anyets aquest nom em posava els pèls de punta. Tot i el seu renom mundial, per mi aquesta escola resultava inabastable. Les poques vies fàcils que havia provat, o estaven molt sobades (Can Marges i Can Melafots) o tenien les assegurances molt allunyades. Entre aquestes primeres visites, fa més de 15 anys, i avui el meu únic bagatge a Siurana eren un parell de dies al Grau dels Massets.

El recentment reformat i reinagurat Refugi Ciríac Bonet.

Afortunadament jo he millorat com escalador i Siurana ha crescut exponencialment. Actualment 60 sectors i més de 1200 vies ofereixen possibilitats a pràcticament tothom. Malgrat tot, crec que Siurana i els seus equipadors han sabut conservar la seva aureola d’escola exigent; el grau està colladet (...però no ofega!) i les assegurances t’obliguen sempre a escalar i anar bé de coco.

Aquest pont del Pilar (...sí ho sento, alguns privilegiats teníem pont! jejeje) hem començat a posar remei a la nostra ignorància siuranenca. Han estat 4 dies d’escalada molt ben aprofitats, i si no els hem exprimit més ha estat per culpa del mal de dits i de la calor. Aquest últim factor ens ha condicionat molt, tant en el grau màxim assolit, com en la tria de sectors:

DIA 1 (09/10/2011): L’HERBOLARI

Aquest és un dels sectors que més ha crescut els darrers anys. Accés i peu de via molt còmodes, roca excel·lent i 20 vies entre el V+ i el 7c+. M’atreviria a qualificar-lo com a sector imprescindible si ens movem entre el 6a i el 7a, i malgrat tot encara no és gaire freqüentat. Aquí fem:

-Azukiki, 6a, 20m (***). Bona via de placa amb un començament força atlètic. Compleix bé la funció d’escalfament.

-DJ. Pallús, 6a+, 25m (***). Més llarga i variada que l’anterior. Placa d’anar-s’ho mirant. Començament una mica expo, ja que cal fer un flanqueig a la dreta quedant sobre un vuit d’uns 10 metres abans de xapar la primera.

-Via del Paquín, 6b+, 25m (**). Bona via de placa i regletes amb una secció sensiblement més dura i bloquera, coincidint amb la superació d’un sostret.

-Via 12 (de la nova guia), 6a, 20m (***). Llarga via de placa molt disfrutona.

-Romaní, 6b, 20m (**). Més del mateix, però aquesta té alguns passos força fins. Començament per un arbre i primera xapa molt alta.

-Aquí hi ha marro, 6c (6c+ a la guia del Toni Arbonés) (*****). Fantàstica via de placa vertical de regletes i foradets, amb una traca final apoteòsica: els millors forats arriben quan més els necessites. Molt tècnica. Viot!

Apurant les últimes llums a l'Herbolari amb la lluna sobre Siuranella sud.

DIA 2 (10/10/2011): CORRAL NOU

Sector ja força conegut i concorregut malgrat ser bastant nou (es va començar a equipar el 2003 i ampliat en una segona fase el 2008). En realitat estem parlant de varis subsectors que ofereixen gran varietat d’estils i graus. Difícilment no hi trobarem el que busquem. Algun inconvenient? Doncs per nosaltres va ser la calor, ja que fins ben entrada la tarda no vam rebre l’ombra. Ens vam centrar en el sector “El Ditot”:

El Ditot i a la via Gurú (6b+).

-Delirium, 6a, 25m (***). Una via força llarga, divertida i variada, amb tot tipus de cantos, però sempre bons. Requereix alguna tibadeta considerable de laterals. Bona per escalfar.

-Faktoria, 6a+, 25m (*). Aquesta m’agafa desprevingut i poc concentrat i de cop i volta em veig pillat en un pas de bloc que no m’he mitrat bé...em penjo!. No m’ha agradat, l’he trobat discontínua , bloquera i dura pel grau.

-Pitxuti 4, 6b, 25m (**). Una via “rareta” però força bona. Abunden els cantos plans i les regletes romes. Al lloro amb algun flanqueig i algun “aleje”.

-Am nyam nyam, V+, 18m (**). A la Nesa se li entravessa i em toca pujar a mi. Ressegueix una fissura i déu n’hi do com s’ha d’apretar pel grau.

-Gurú, 6b+, 32m (*****). 32 metres de viot de dalt a baix! Variada,tècnica i exigent, tant mentalment com físicament. Arribada a la R. molt tensa, ja que quan més fos vas més allarga el xapatge...Personalment em vaig jugar la volada del segle, però és que quan la darrera xapa et queda 3 metres per sota els peus i vas amb la reserva no tens més remei. Va sortir bé la jugada!

-Gradient, 6c, 18m (**). Aquesta via es troba al subsector “Corralet”. Un sectoret completament penjat, on només començar les vies ja et trobes amb el cul a l’aire. La via és molt espectacular, però la trobo duríssima pel grau. M’arrossego de xapa a xapa!

DIA 3 (11/10/2011): SIURANELLA

Probablement la zona més de moda actualment a Siurana, i no és d’estranyar: són metres i metres de balconades amb tàpies de fins a 80 metres. Centenars de vies espectaculars, això sí: res fàcil!

Espectacular i còmode peu de via de la Siuranella Central, amb l'Herbolari al fons.

Nosaltres comencem per Siuranella Central, perquè segons la nova guia, les vies de l’esquerra tenen ombra fins al migdia. La veritat és que arribem a les 10:30 i la majoria ja estan al sol. Per sort bufa ventet i encara podem fer un parell de vies:

-Arròs de llamàntol, 6a, 35m (***). Llarguíssim diedre fissurat, que exigeix tècnica i destresa en el tema. En cas contrari es pot convertir en un autèntic “via crucis”.

-Festa major del 78 (L1), 6a, 25m (**). Primer llarg d’una clàssica del 1978 que encara conserva una roca súper adherent.

Al migdia decidim canviar a Siuranella Est buscant l’ombra. Un altre sector imprescindible si escalem per sobre del 6b:

-Border Line, 6c, 30m (***). Segons la nova guia és una via assequible en el seu grau. La veritat és que jo l’haig de lluitar a mort, però per sort té un bon repòs a la meitat que cal aprofitar. Molt bona, festival de regletes i foradets.

-Mucho Papito, 6b, 20m (***). Relaxat i content per l’èxit anterior em poso en aquesta per acabar el dia tranquil·lament i acabo penjant-me en un pas on m’equivoco de banda. Els tres dies a Siurana i la calor comencen a passar factura: tant a la Nesa com a mi ens fan molt mal els dits.

Siuranella Est i a la via Mucho Papito (6b) d'aquest sector.

Un escalador fent una cursa contra el sol a la via Crosta pànic (7a+) del Pati...Va perdre!

DIA 4 (12/11/2011): ESPERÓ PRIMAVERA I L’APARADOR

El Pati + El Cargol + Esperó Primavera.

Avui ens acompanyen la Gemma i el Pol que han baixat des de Sabadell. Comencem el dia a l’arxipopular Esperó Primavera aprofitant la fresca matutina. Vaig directament al gra i faig:

-Penitenciagite, 6b, 20m, (**). Comparteix entrada amb la via més fàcil del lloc (Primavera V+) i potser per això està força polida de peus. Després s’arregla i esdevé una bona placa siuranenca amb un pas difícil de llegir a vista per superar un bombet final (no sé si donar les gràcies o cagar-me amb qui va deixar la cleca delatora!).

-Berberechín fibrao, 6b+, 22m (**). Entrada tensa i atlètica fins la quarta xapa i després tràmit fins la cadena.

El sol ja apreta i canviem a l’Aparador que està a rebentar de gent fugint de la calor!

Gemma a la via CAB (6a) de l'Aparador.

-Les dos cosines, V+, 15 m (**). És un dels cinquens que més ha agradat a la Nesa. Regletera i roca menys abrasiva (típica de cara nord). Força expo però per fer-la com a via d’iniciació (només 4 parabolts en 15 metres!)

-Gatzara, 6c, 25m (***). Via siuranenca per antonomàsia: placa súper tècnica farcida de miniregletes que només té un inconvenient per no ser un viot: comença a estar polida de peus.

La Gemma i un servidor a la via Tres de deu (6c).

-Tres de deu, 6c, 18m (***). Aquesta veïna de l’anterior no s’assembla de res (excepte en el sobament de peus). Comença molt potent i atlètica i acaba ajaguda i regletera. Encara no sé ben bé com un peu em va relliscar i vaig fer la voladeta inesperada de l’stage.

Retornem a la cara est de l’Esperó Primavera i fem:

-Records oblidats (L1), 6b, 22m (***). Placa siuranenca de regletes i forats bastant bons excepte un parell de passos més fins i tècnics. És increïble lo bona que es manté la roca tot i els 20 anyets de la via.

-Kataplax, 6c+, 22m (***). Tant la Gemma com jo fracassem en aquest festival de verticalitat i miniregletes que ens sembla 7a com a mínim. Jo podria tenir l’excusa de que no em sento els dits, però la Gemma ve fresca de Sabadell i bastant més sobrada de grau que jo i també la troba inhumana....potser no hem enganxat la seqüència correcta?

Pol a Primera línia (6a) i Gemma a Kataplax (6c+).

Bé, i fins aquí la “parrafada siuranera”...no havia fet cap post de la “millor escola del món” però per ser el primer m’he quedat a gust eeee!...li devíem a la Reina Mora...o era la Reina Regleta?

Trobada de gegants a Siurana.

EL SECRETIU MENYS ESCALATORI

2011-09-07T18:51:00.019+02:00

Aquest és un d’aquells posts que m’he hagut de pensar força si publicar o no (bé, tampoc m’ho he pensat gaire però queda molt literari començar així!): primer perquè no és d’escalada i segon perquè us parlaré d’un d’aquells llocs paradisíacs i poc massificats tan difícils de trobar avui en dia…I ja se sap quan es parla de “secretius” la polèmica està servida, jejeje.

El lloc en qüestió no és un sector d’escalada, és una platja. I us preguntareu:

-I que té d’especial aquesta platja?

Doncs deixant de banda el bonic teló de fons Kalymnià i Telendià i les aigües cristallines de l’Egeu, la seva principal virtut és que gairebé tot és gratuït: les “tumbones”, les terrassetes de fusta i palla a tocar de l’aigua, els kayaks, les barquetes de fusta, etc.

Quina barqueta preferiu, la Challenger o la Barbarrosa?...La Nesa ho tenia clar

Quina manía tenen aquests grecs de posar les coses dins de l'aigua !

Fins i tot el menjar i les begudes tenen uns preus que fan riure.

15€...increïble, però cert!

Tot aquest “tinglado”, perquè no ens enganyem, això és el que és, el serveixen i dirigeixen amabilíssimament sota el ritme de la música reaggee i chill out des d’un “xiringuito” on tot té ambientació pirata, fins i tot els cambrers (un dels quals valencià per cert!). Però de moment el “tinglado” té la seva gràcia, sobretot perquè cap dels 5 dies que hi vam anar després d’escalar érem més de 30 o 40 persones.

I ja està, “hasta ahí puedo leer”...Però no us preocupeu, entre les dades que he donat, les fotos i preguntant, estic segur que si mai aneu a Kalymnos a l’estiu, tard o d’hora acabareu en aquest lloc!

I per acabar algun d'aquells records i imatges que deixen petjada:

Escàndol: la Nesa lligant amb els italians! Uuuoooo, i amb el pirata!

Paradeta de bus a Masouri i festa tradicional grega

Temple de Posseidó a Sounion (Província d'Atenes)

Atenes, la nuit

KALYMNOS...TAMBÉ A L'ESTIU!

2011-09-01T21:58:00.030+02:00

Kalymnos a l’estiu???? Esteu bojos!!!! Us fregireu!!!

Aquests van ser els comentaris més freqüents quan molts dels nostres companys escaladors s’assabentaven que dos dies després d’haver-ne tornat per Setmana Santa ja teníem bitllets per l’agost. D’altra banda, nosaltres mateixos teníem grans dubtes, i per això durant l’estada de l’abril vam preguntar a molts escaladors “locals” si era possible anar-hi a l’estiu. La seva resposta sempre era la mateixa: “Possible? No és només possible sinó molt recomanable si a part de l’escalada us agraden el mar i les activitats aquàtiques”. Tot i així, no ens podíem treure el dubte de sobre ja que sempre penses: “I aquests que t’han de dir si viuen d’això?” Bé, només hi havia una manera de saber-ho, anar-hi i comprovar-ho personalment.

Ara us puc dir que els locals tenien força raó. L’únic punt a tenir en compte és el mateix que qualsevol altre país mediterrani: Prohibit escalar al sol ! I això és relativament fàcil a Kalymnos ja que la majoria de sectors tenen ombra fins al migdia o mitja tarda. Però també n’hi ha 3 o 4 d’ombra a la tarda, i fins i tot un parell d’ombra tot el dia. Un altre fet que contribueix a fer més suportable la temperatura, que no ens enganyem, és alta o molt alta, és la brisa (a vegades més que brisa) marina que acostuma a bufar. De totes maneres ens van comentar que aquest any havíem tingut força sort ja que la majoria de dies feia vent i poca humitat i això no passa sempre.

Menció a part per l’illa de Telendos, un lloc ideal per l’estiu, ja que compta amb tres sectors agrupadets que permeten escalar a l’ombra tot el dia, amb un sol canvi de sector al migdia que costa uns 10 minuts, bé, 30 si aprofites per fer una remulladeta!

Aproximació a Glaros (Telendos) amb els companys italians Davide i Deni, i en Davide escalant en aquest sector.

Port de Telendos

Precisament en un dels viatges a Telendos vam compartir barca amb l’Urs i el Peter, els dos escaladors suïssos màxims impulsors del desenvolupament de l’escalada en aquesta illa satèl·lit de Kalymnos. Aquests paios, encara avui dia, quatre anys després dels seus primers equipaments, són rebuts com herois nacionals pels telendians, i acostumen a tenir barra lliure en tot: transport en barca, allotjament, birres...

Bé tornant a l'escalada, el fet és que dels 12 dies que vam estar-hi, en vam escalar 10. Podríem dir que dos van resultar bastant insuportables perquè no feia vent, un perquè en feia massa, i els set restants gairebé perfectes!

Gairebé totes les vies les vam escalar a vista, amb un grau màxim assolit de 6c+ i uns quants intents a 7a i 7a+, algun dels quals es va escapar pels pèls. La Nesa va arribar a probar 6b de primera.

A continuació us enumero els sectors visitats i algunes de les vies que més recomanaria de les que vam provar (als sectors on no en dic cap és perquè no en recordo cap que baixés dient "quin viot!" però evidentment aquí serien totes vies tres estrelles):

PESCATORE (Telendos): ombra fins les 16:00.

Peu de via de Pescatore (Telendos)

IROX (Telendos): ombra a partir de les 14:00.

E.T.: nou sector a la Vall de Vathy amb ombra a partir de les 12:00.

-Ibiscus (L1), 6b+

"Miiii caaasaaaa"...premi a qui endevini per què aquest sector es diu E.T.

GHOST KITCHEN: ombra fins les 13:30 a 16:00 segons vies.

-Remember Wadi Rum, 6c

-Globus, 6c+

Remember Wadi Rum (6c)

SUMMERTIME & MAGNOULIAS WALL: ombra a partir de les 13:00

-Ammohostos Vasilevousa, 6a

THE BEACH: un altre nou sector a la Badia de Sikati, al costat d’una idíl·lica platja, amb ombra a partir de les 13:00.

-Elisabeth, 7a+

Una de les omnipresents ermitetes amb la platja i el sector "The Beach" al fons.

GLAROS (Telendos): ombra pràcticament tot el dia.

-PhanX, 6b

-Contador, 6c+

Seqüencies de l'exigent Contador (6c+), una de les vies estrella de Glaros

SPARTAN WALL: ombra fins les 14:30

-Lucifer’s hammer, 6c

-The siege of Thermopilae, 6c+

-Tales of Greek Heroes, 6b+

Nesa a Spasspartour (6a+) i Pietro a Problème Mineur (6b), dues bones vies per escalfar a l'Spartan Wall.

ODISSEY: ombra fins les 15:00. Un dels sectors pioners i més famosos, però ja poc recomanable si no escales més de 7a. Gairebé tot sobat per sota d’aquest grau.

Nesa a Eurycleia (5b) i jo mateix a Dyonysos (7a) al sector Odissey.

GRANDE GROTA & PANORAMA: ombra fins les 15:00

-Elefantenhimmel, 7a

Primer escalfant a Carpe Diem (6b) i després "descansant" a Elefantenhimmel (7a)

IVORY TOWER: ombra fins les 15:30

-Perskyndol, 6b+

-Aypa, 6c/6c+

La Nesa a l'espectacular i de moment poc freqüentat sector Ivory Tower.

I què fer a partir de les 15:00 o abans de les 13:00? Doncs ja us ho podeu imaginar: platgeta, snorkelling, kayak, birres, meditació i contemplació de postes de sol, lectura, vida social amb altres escaladors o kalymnians, recerca d’ermites als llocs més insospitats, etc. Aaaaa i a dormir d’hora que el millor és ser a la paret quan abans millor!

Bé, per avui tallo el rotllo, en propers posts igual m’animo a parlar més de l’apres-escalade.

FORCALL: ROQUETA DEL MIGDIA

2011-08-15T14:21:00.013+02:00

La Roqueta del Migdia és segurament la zona d’esportiva més espectacular de les properes a Morella. S’alça majestuosa i desafiant per sobre un caos d’enormes blocs despresos de la mateixa Roqueta, damunt el poble del Forcall. Precisament un d’aquests enormes blocs oculta darrera seu el sector d’escalada i per accedir-hi un caminet sorteja intel·ligentment els obstacles. De sobte apareix davant nostre un descomunal diedre amb parets de 50 metres. A la paret esquerra d’aquest diedre és on tenim la majoria de vies del sector. Tot plegat li confereix al sector un curiós aspecte entre tètric i acollidor, segons es miri. A primer cop d’ull les vies i la roca es veuen impressionants.

El curiós peu de via i el poble del Forcall al fons.

Un altre punt fort de la zona és que tenim ombra fins la tarda, i en alguns punts fins i tot tot el dia.

Com sempre, per aquestes contrades, les possibilitats de noves obertures són encara moltes.

La Devesa i la Penya Alta, quilòmetres i quilòmetres de roca pràcticament verge.

Malgrat totes aquestes virtuts, el sector continua essent un gran desconegut i és rarament visitat. Els motius són probablement els següents:

-La desconeixença i manca d’informació. Cosa que ha començat a canviar amb la publicació de la guia “Escalada en Castellón”.

-L’escassetat de vies: Només 12, de les quals un parell pràcticament inescalables per la vegetació que les ha envaït i la precarietat de la roca (Puta hiedra i Puto off wich).

-La llunyania respecte qualsevol ciutat gran, que fa que només pensis en anar-hi si estàs passant uns dies per allí.

-La poca varietat de graus: des de V+ fins a 6b+, excepte un impressionant 7a de fissura desplomadíssima.

Nosaltres vam descobrir la zona el febrer passat, però no vam poder escalar-hi perquè estava nevant. Ara a l’agost, tampoc li hem pogut treure tot el suc perquè l’esquena i el braç em segueixen fent la guitza, i l’imminent viatge a Kalymnos em fa ser molt conservador. Tot i així fem tres vies, una de les quals una autèntica joia:

-Chorrilàndia, 6a+, 30m, (***). El nom ja ho diu tot. Després d’un intens començament comença una interminable placa vertical que resulta ser un complet catàleg de xorreretes i estalactites. Algunes de les quals es veuen tant primetes i fràgils que no t’atreveixes a tocar-les. Només per aquest motiu no li poso 5 estrelles.

-La Grieta, V+, 32m, (**). El nom també ho diu tot. Impressionant fissura que ratlla la paret de dalt a baix. Ara bé, no us deixeu enganyar pel grau; la via és exigent en tots els sentits: roca dubtosa, asseguarnces amb molt d’aire (3-4 metres) i escalada continua i a vegades força tècnica. Us ben asseguro que encara que us esteu barallant amb 6cs o 7as, sentireu una gran satisfacció quan arribeu a la cadena!

-Sang de cranc, 6b, 12m, (*). Via molt curta, a bloc i molt nyapera. La trobo duríssima pel grau i aquí si que la meva esquena ja diu prou. No encadeno ni tinc ganes de tornar-ho a provar. Suposo que a qui li vagi aquest tipus d’escalada la trobarà una molt bona via.

Un cop més acabem aprofitant la tarda per fer una mica de turisme pels poblets del voltant.

Visitem Tronchón, un poblet del Maestrazgo de Teruel famós pels seus formatges, i el minúscul poblet de Luco de Bordón:

Bé, i amb aquest post acabo las sèrie dedicada a la primera part de les vacances que hem passat a Morella. Només afegir que també hem escalat a l’Ermita de la Pietat (Ulldecona) i la via Obsessió Contínua amb el Marc P. (una clàssica superrecomanable a les Moles del Don dels Estrets d’Arnes).

XIVA DE MORELLA

2011-08-14T20:13:00.010+02:00

Xiva de Morella, és un bonic poblet agregat al terme de Morella i, tot i la seva proximitat (8 km.) encara no hi havia anat mai. La veritat és que no hi tenia res a fer i a més no és un lloc de pas per anar a altres zones, vaja que s’hi ha d’anar expressament. Potser si hagués sabut que era tant bonic hi hagués anat simplement a passejar.

Xiva de Morella des del sud i des del nord

Però ara la cosa ha canviat: a Xiva també s’hi escala, i no és d’estranyar ja que el poble està envoltat de parets. Només calia que uns ulls escaladors veiessin possibilitats, allà on la resta de gent simplement hi veu roques. I aquests ulls escaladors van arribar de la mà d’en Carlos Villasur i companyia que des de fa poc més d’un any van començar a equipar i recentment ens han informat de les novetats als seus respectius blogs (gràcies companys per la feinada i per la divulgació!).

Pel que fa a les característiques de la zona, no m’estendré gaire, ja que ells ja ens ho han explicat pràcticament tot. Només dir que tot i l’orientació oest (sol a partir del migdia), nosaltres vam poder-hi escalar tot el dia. D’acord que era una dia força fresc, però el peu de via també hi ajuda molt: és com un bosc encantat d’alzines i grans blocs de roca. Tot molt acollidor i tranquil·líssim.

En aquesta primera visita ens vam centrar en el sector més desenvolupat actualment: el Sistema de la Guinxerra. Però hi ha altres sectors com el Sistema de la Tosa o la Barranc dels Plans, amb molt potencial per noves vies.

El Sistema de la Tosa a l'esquerra i el Sistema de la Guinxerra a la dreta

A les vies que comento a continuació, a part de posar el grau proposat pels obridors, en algunes també poso entre parèntesi el que em van semblar a mi, doncs així m’ho van demanar els pares de les criatures per ajudar-los a anar ajustant graduacions:

-La sourire de Loïda, 6a (V+), 15m, (**). Bona i variada via: placa fissurada, desplomet i fácil placa final.

Nesa en aquesta via

-Bombers de Barcelona, 6a+ (6a), 11m, (*). Placa fineta amb sostret final. No està malament però es fa curta.

-Manel, 6b, 13m, (**). Placa vertical de roca força abrasiva amb nyapetes bones i bombet final.

-Los cachorros del bombero, 6b+, 13m, (**). Molt similar a l’anterior.

-Marina, 6b (6b+), 15m, (**). Placa vertical de finura amb un sostret final força atlètic i una mica morfològic.

-Christine & Noel bous, 6b+ (6b+/6c), 15m, (**). Una via força exigent amb un mica de tot: placa de finura i nyapetes, diedret i sostret.

-Gràcies pel taladre, V (6a/6a+), 15m, (*). No estic segur de que sigui aquesta via, perquè a nosaltres no ens ha semblat pas un V. A més la ressenya indica 5 vies en una placa on nosaltres només en vam saber veure 4. No vam saber trobar la via Sunage Plus (6a+). La via que vam fer és força ajaguda, però molt fina i amb un final bastant exigent. Podria ser inclús 6b si entres recte fins la primera xapa.

-La sonrisa vertical, 6b (6b/6b+), 15m, (**). Placa vertical de roca molt abrasiva i nyapetes amb sostret final bastant a bloc.

-To lo negro, 6b+, 15m, (**). Molt similar a l’anterior, de fet comparteixen final.

La Nesa a més també va probar i encadenar: Sunage (V+) i La padrina (V+, tot i que ella proposa V). En canvi es va encallar a la Via del Marc (V+).

La Nesa entrant per la via del Marc, però sortint per la Sunage després d'encallar-se.

Una perspectiva poc habitual de Morella, des de la carretera de Xiva.

VILAFRANCA DEL CID, LA GOTERA

2011-08-14T14:51:00.021+02:00

Segona visita a aquesta sorprenent zona situada al terme municipal de Vilafranca del Cid, en un paratge de bellesa i austeritat contundents. A uns 1200 m. d’alçada i orientada al nord-oest, la fresqueta està gairebé garantida. En aquesta ocasió ens acompanyen en Marc P. i la Irma, que han vingut a passar 4 dies a Morella.

Una pausa com Déu mana durant l'aproximació

Jo ja porto 5 dies consecutius escalant i arrossego un pinçament del nervi braquial a nivell de les cervicals que em fa la vida impossible, sobretot a les nits i quan asseguro. Curiosament escalant no em molesta gaire, però decideixo agafar-me la jornada amb calma procurant gaudir de l’entorn i del plaer d’ensenyar llocs així als col·legues. A més hem promès a l’Irma, que no escala, dedicar la tarda a visitar alguns poblets idíl·lics dels voltants: Cantavieja, Mirambell, La Todolella...

La paret de La Gotera es troba situada en un meandre d’una riera estacional (seca a l’estiu) i el peu de via és realment acollidor: un prat ple de pollancres. Un altra cosa que sorprèn en arribar és la gran quantitat de roca verge que queda per la zona. Crec que si algú es posés a treballar en serio podrien sortir centenars de vies. Per ara són unes 30, dividides en dues zones ben diferenciades pel que fa a la qualitat de la roca i de les vies. A la dreta, vies curtetes, teòricament d’iniciació, però que a l’hora de la veritat resulten bastant infernals: roca poc adherent, inicis explosius en desplom i primera i segona xapes exageradament altes. A part d’això alguna xapa a meitat de via també està bastant mal posada. El meu consell seria dirigir-se directament a les vies de l’esquerra, molt més llargues i de molta més qualitat, tant pel que fa a la roca, com a l’equipament. Tot i així és una escola on no es pot baixar la guàrdia pel que fa a l’equipament. Algunes xapes allunyen força, però en la majoria dels casos podem solucionar el tema posant algun cordino per ponts de roca o fins i tot no ve malament portar algun friend o tascó. La guia “Escalada en Castellón” d’en Luichy ja avisa de les particularitats de cada via i de si cal algun material extra.

Excel·lent lloc per anar-hi amb nens o gent que no escali.

Escalant Rigos Mortis (6a) i la Irma "al seu rotllo"

Com que el primer cop que hi vaig anar ja vaig quedar escarmentat amb les vies de la dreta, aquest cop ens dirigim directament a l’esquerra i fem:

-Rigos Mortis, 6a, 28m, (***). Boníssima via amb regust alpí. Cantos a dojo i aire entre assegurances que es pot suavitzar posant un parell de ponts de roca.

-Gruyer, 6a+, 25m, (*****). Viot de continuïtat amb una verticalitat absoluta i roca excepcional amb tot tipus de preses. A més és força variada (placa, flanqueig i diedret fissurat) i aquesta sí te les assegurances molt ben posades.

Jo mateix a Gruyer (6a+) i La Bali (6b+)

-La Bali, 6b+, 25m, (***). Germaneta de l’anterior, la principal diferencia és que té un inici molt més atlètic amb la superació d’un petit sostret. A la part superior la placa també esdevé més fineta i nyapera que a l’anterior. Boníssima també.

Marc P. a La Bali (6b+)

En definitiva, ara que hem descobert les joies que amaga la banda esquerra de la paret i lo bé que si està a l’estiu segur que també hi tornarem.

I ara a fer una mica el turista:

CANTAVIEJA, una altre poble envoltat de parets verges:

MIRAMBELL, probablement el casc urbà més ben conservat del Maestrat:

ROCA DE L'ASSESTER

2011-08-13T20:10:00.018+02:00

Cada vegada que passem una temporadeta per Morella ens emportem alguna sorpresa escalatòria. Aquesta vegada la sorpresa més gran ha vingut de la mà d’aquest sector situat a la Serra d’en Galceran, al poblet de Els Rosildos i més concretament sobre el Mas de Domingo. El lloc el vaig descobrir quan pel pont de la Purísima estàvem escalant a la veïna zona del Barranc de la Guitarra i vam veure gent equipant a les parets de l’altre banda del barranc. El que més em va cridar l’atenció d’aquell fet fou que la paret en qüestió tenia orientació nord i per tant en vaig prendre nota per l’estiu. Posteriorment, a la web del Club Trepa Castellet, vaig trobar les ressenyes amb unes 20 vies.

Però la major sorpresa va arribar quan el passat 4 d’agost ens hi vam acostar i ens vam trobar una zona d’escalada perfectament acondicionada: aparcament senyalitzat, rètols indicadors durant l’aproximació, peu de via excel·lent amb pedretes indicant el nom i grau de les vies i més de 50 vies obertes! Sens dubte una gran feina de la gent del Club Trepa Castellet i dels Amics de la muntanya.

Aproximació a la Roca de l'Assester, amb el Barranc de la Guitarra al fons.

Algún inconvenient? Doncs si, com acostuma a passar a les cares nord, la roca no acaba de ser tot lo bona que seria desitjable: relliscosa en general, sobretot a les vies faciletes i ajagudes, que a més són de presa roma. A les vies més verticals i desplomades el calcari passa a ser ataronjat i molt més treballat, però aquí el que has de vigilar és algun bloc que encara es trenca.

Totes les vies entre 15 i 20 metres. Grau molt collat, però això no em va sorprendre perquè és coherent amb el Barranc de la Guitarra, dels mateixos equipadors. Les vies escalades foren:

(**). És una via ramposa, però de preses romes i amb bastant més tomàquet del que aparenta.

(*). Aquesta no em va agradar gens. Té un pas clau que cal fer deixant la xapa bastant a la dreta i amb peus relliscosos. Després de provar el pas varis cops decideixo deixar-ho estar i sortir per un V+ de l’esquerra.

(***). Via contundent, desplomada i amb bona presa, però cal anar alerta amb alguna cosa que encara es trenca. Molt difícil a vista, doncs el desplom continuat no et permet entretenir-te gaire i els passos no sempre són evidents. Em calen dos intents per encadenar.

(**). L’escalo perquè la Nesa no se’n surt de primera i no és d’estranyar perquè la via té el seu què tot i el grau. Alguns passos exigeixen força fe i decisió. Li poso un parell d’escalextics i li explico com van els passos on s’ha encallat i a la segona se la treu molt bé.

Nesa a Trepa Castellet (V)

(***). Una altra via contundent i desplomada que tot i el seu grau baix, de ben segur us deixarà satisfets. Aquesta segueix una fissura on novament cal anar alerta amb algun canto sospitós.

Jo mateix a Tatto-adicto (6a+)

En resum, un sector que ens ha sorprès agradablement i tenint en compte lo buscada que va l’ombra i que encara està en plena evolució segur que vindran noves visites.

CINGLE DE CACAC

2011-08-13T19:34:00.004+02:00

El Cingle de Cacac és una raresa dins el món de l’escalada. Raresa perquè ja és difícil trobar zones d’ombra a l’estiu i més encara per les terres de l’Ebre, però és que aquesta paret en té pràcticament tot el dia d’ombra, i una aproximació de només 5 minutets. I raresa perquè tot i aquestes peculiaritats no sembla que hi vagi gaire gent.

Es troba situada a l’extrem nord-est del Montsià, just sobre Sant Carles de la Ràpita. Jo la vaig descobrir gràcies al blog d’en Joan Chaparro ”Chapi”, on també podeu trobar les ressenyes. Més tard en Fernando en va publicar un bon i extens article.

La paret compta amb unes 40 vies amb grau predominant mig-baix (6a-7a) i un calcari típic de cara nord: compacte i recobert d’un líquen o pols blanca que dificulta força l’adherència dels peus. Les vies són llarguetes, uns 20-25 metres, i bàsicament de continuïtat, tot i que també trobem algun desplomet, diedres i fissures. Preses més romes del que aparenten des de baix. A les quatre vies que vaig provar el grau el vaig trobar bastant colladet, van ser aquestes:

- Sero positiu, 6a+, (**). Bàsicament placa i treball de peus. Preses bastant romes.

- Bon Say, 6b, (**). Bastant similar a l’anterior, amb algun pas molt fi. Ja em fa suar de valent per encadenar.

- Fisura, 6c, (**). Com indica el seu nom segueix de dalt a baix un fissura-diedre. Amb uns passos molt potents de bloc fins la tercera xapa. Després cal no relaxar-se perquè el final de la fissura torna a ser força exigent i tècnic. Aquesta si que ja em fa treure el fetge per la boca per encadenar.

- Diedre, 6a, (**). Tot i el seu nom no en té pràcticament res de diedre. La més fàcil exceptuant el sectoret d’iniciació. Molt equipada.

El sector no em va acabar de convèncer, sobretot pel tacte de la roca, però és una bona opció si vas camí del sud i busques ombra, com va ser el nostre cas, ja que ens hi vam aturar de camí a Morella.

L’anècdota-denúncia del dia: Coincidim amb una parella de jovenets de la zona. Arriben i el primer que fan, sense adonar-se que estem allí, és fer una gran cagarada amb els seus corresponents 2 metres de paper higiènic al peu de les vies d’iniciació, que a més no es prenen la molestia d’amagar de cap manera. Acte seguit presumeixen una mica de locals i ens expliquen tant si volem com si no volem “característiques” de les vies. Després s’arrosseguen de mala manera pel 6a, mentre em van comentant coses sobre la Fisura (6c). Acabada la seva mini sessió, es lien un porret deixant novament el filtre i el paper de la cigarreta que utilitzen per terra. I per acabar-ho d’arreglar se’ls arrenca l’etiqueta de l’ampolla d’aigua i també es queda per terra. En resum, els seus registres foren: una horeta d’escalada, una cagada, tres papers i un filtre!

KALYMNOS: MERMIZELI (KALYMNIAN SALAD)

2011-05-08T20:39:00.022+02:00

Tercera i última entrega dels posts kalymnians. Aquest simplement d'imatges i sensacions...Sobren les paraules:

ESTALACTITES, TUFES, GÀRGOLES I ALTRES ESPÈCIES:

Gemma a DNA (7a, Grande Grotta)

Pol a Monahiki Elia (6a+, Grande Grotta)

DESCANSOS KALYMNIANS:

Jo mateix a Dafni (6c+, Ghost Kitchen)...

...i a Axium (6c+, Ghost Kitchen)

Gemma a DNA (7a, Grande Grotta)

Pere a DNA i a Enchanted Castle (6b, Kastri)

VOLS PANORÀMICS:

Grande Grotta

Nesa a la Grande Grotta...

... i a Kastri

ROCA, MAR I CEL:

Gemma a un 6b de Iliada

Pol a Game Over (6b+, Kastri)

ESCALADA SINCRONITZADA:

Un escalador alemany i la Gemma a Principessa Giulia (6c+) i Majestic (7a+), Kastri

FINS AVIAT KALYMNOS:

PATACADA MUSSARENCA A LES CAMPANILLES

2011-05-03T20:14:00.012+02:00

Parèntesi a les cròniques kalymnianes per explicar-vos la cura d’humilitat que vam patir en la nostra “rentree” escaladora per les nostres terres. I és que el diumenge vam escollir una escola i un sector molt exigents: La Mussara, sector Les Campanilles. Exigent perquè el grau d’aquest sector està molt, però que molt apretat, i en algunes vies les assegurances estan més lluny que a prop. Si a això li sumem que la roca és un calcari molt compacte amb fissures verticals força romes com a presa predominant, és a dir tot lo contrari que a Kalymnos, era d’esperar que la castanya fos considerable. I tant gran va ser que tots (Gemma, Pol, Nesa i un servidor) ens vam quedar uns 2 graus per sota del que vam encadenar a Kalymnos. Per exemple, ni La Gemma ni jo vam passar del 6b, quan a Kalymnos havíem encadenat pràcticament cada dia 7a i 6c+ respectivament.

Però bé, a part d’això el sector és espectacular i molt tranquil (segurament per la llarga aproximació), i val la pena deixar-s’hi caure almenys un cop.

L’ecalada és una curiosa barreja de tècnica i força, ja que per una banda cal anar enllaçant bavareses a banda i banda i per l’altra cal anar per feina perquè la paret no deixa de ser vertical o lleugerament desplomada i va carregant els braços. Trobem també algun tram de placa i algun forat bo dins les fissures.

A destacar que al sector hi ha 7 vies noves respecte la guia “Escaladas en Mont-ral y La Mussara” d’en Luichy i en Xavier Buxó. No hi ha ressenyes publicades d’aquestes vies, però totes elles tenen el nom al peu de via i tenen graus entre 6a i 6b+. En el meu cas vaig conèixer l'exisència d'aquestes novetats gràcies a aquest post del company Factor 2

Vam fer les següents vies:

-Anda-lui, 6b, (**). La meva intenció era esclafar amb aquesta via, però ja em deixa ben calent físicament i psicològicament i em condiciona tot el dia. Placa vertical predominantment de fissures verticals i assegurances allunyades. Encadeno per orgull, però haig de vèncer les ganes de penjar-me a mirar-m’ho un parell de vegades. Diuen que és una de les millors vies del sector, però jo la pateixo més que la disfruto.

-Taxi driver, (***). Una de les noves. Festival de bavareses que cal enllaçar amb tècnica i sense entretenir-se. Ens va semblar la millor del dia i podria ser un 6b.

-McFly, (**).Una altra de les noves. Una via molt alpina on cal cercar amb intel·ligència els punts dèbils, ara un metre a la dreta de les xapes, ara un metre a l’esquerra. Molt variada, però també predominen les fissures. Ens va semblar un 6a+. A la seva esquerra el Pol va fer Batlou, i ens va comentar que era molt semblant.

-No despistis, 6c, (**). Diuen que és una altra de les bones. Personalment no em va agradar gaire, ja que la via té un pas duríssim de bloc a la part superior amb un xapatge molt delicat. La Gemma hi fracassa de primera i jo m’hi poso directament en tope rope. Trec el pas amb un parell d’intents però m’adono que de primer m’hauria resultat impossible xapar. Si em diuen que és 7a/7a+ també m’ho crec !

Gemma en aquesta via

-Sipegotimato, V+, (*). El nom li deu venir perquè si te la fots abans de la primera xapa, efectivament et mates (deu estar a uns 6 metres del terra i no és precisament fàcil). Francament em va semblar una barbaritat posar-li V+ a aquesta via (...i també posar la primera xapa a aquesta alçada en una via d’un grau que suposadament hauria d’estar destinada a debutants). Feia molt temps que un cinquè no em feia bufar tant. Altra vegada successió de fissures bavareses verticals, però en la meva modesta opinió 6a+ com a mínim.

-Kagando melodías, 6b+. Veient el “percal” en aquesta també m’hi poso directament en tope rope, i la veritat és que m’hi arrossego de mala manera. Una de les pitjors vies que recordo haver fet últimament...i espero que ningú s’ofengui! No ho sé, o el meu cap encara està a Kalymnos o jo no tinc el dia o és molt morfològica,... però a mi em va semblar infinitament més difícil que 6b+.

Gemma a Taxi driver (6b) i jo mateix a Anda-lui (6b)

Atenció: nota sobre l’aproximació descrita a la guia d’en Luichy:

A la descripció i al croquis diu que hem de deixar un desviament a l’esquerra un cop agafem la pista que ve de Los Castillejos. Aquest desviament avui en dia no existeix, segurament aquest camí ha estat engolit per la vegetació. Per tant, el caminet de baixa cap a Les Campanilles no és el segon desviament sinó el primer i està senyalitzat amb una fita entre dos petits pins. Si arribem a un desviament molt més clar amb un indicador que posa “Vilaplana per Les Campanilles” és que ens hem passat!

KALYMNOS: LES VIES

2011-04-28T21:31:00.030+02:00

Segona entrega de la crònica de Kalymnos. En aquesta ocasió us parlaré de les vies realitzades a cada sector. Tampoc m’extendré gaire comentant detalls de cada via; totes són molt recomanables o directament viots 5 estrelles! Totes escalades a vista excepte un tope rope (DNA, 7a) i una amb dos pegues (Nestoras, 7a). Algunes només realitzades per la Nesa.

A KALYDNA:

-Extra, 6a+, (**)

-KalyNikhla, 6b, (*****)

-Late Evening Light, 6a+, (*)

A ARHI:

-Komac, 6a+, (***). La Nesa encadena de primera!

-Le Bras du Guide, 6b+, (***)

-Pares, 6a, (***). Només la Nesa.

A ARHI - BALCON HELVETIA:

-The End of Mythos, 6c+, (*****)

-Swiss Kiss, 7a+, (***). No encadenada (alejes taquicàrdics!)

Gemma i Pere a The End of Mythos (6c+)

A GHOST KITCHEN:

-Joy in the Garden, 6a+, (***)

-Resista, 6c, (*****)

-Dafni, 6c+/7a, (*****). No encadenada.

-Axium, 6c+, (***)

-Exotic Ambeli, 6a, (***). Només la Nesa.

-Absent Friends, 6a, (**). Només la Nesa.

Jo mateix a Dafni, (6c+)...

...i a Axium (6c+)

A ARGINONTA:

-Free Style, 6a+, (*****)

-Anna-Maria, 6b+, (***)

-Wild Sex, 6b, (*****)

-Pornokini, 6a, (***)

Nesa a Absent Friends (6a, Ghost Kitchen) i Ekavi (6a,Iliada)

A ILIADA:

-Beautiful Helen, 6a+, (*****)

-Ektor, 6c, (***)

-Paris, 6c+, (*****)

Gemma a Paris (6c+)

-Nestoras, 7a, (***). Dos pegues però no encadenada.

-Ekavi, 6a, (***). Només la Nesa.

-Antilohos, 5c, (**). Només la Nesa.

A Nestoras, el 7a que es va escapar!

A PANORAMA:

-Panselinos, 6b+, (***)

-Uncle Ernie, 6b, (*****)

-Uncle Bert, 6c+, (***)

A GRANDE GROTTA:

-Monahiki Elia, 6a+, (***). Només la Nesa.

-Happy Girlfriend, 5c+, (***). Només la Nesa.

-DNA, 7a, (*****). En tope rope.

Gemma a DNA (7a)

Nesa a Happy Girlfriend (5c+)

A KASRTI:

-Bibou, 6a+, (***)

-Enchanted castle, 6b, (*****)

-Princesa Giulia, 6c+, (*****)

-Game Over, 6b+, (***)

-Fata, 6a, (**)

Pol i Pere a Enchanted Castle (6b)

Princesa Giulia (6c+)

KALYMNOS: ELS SECTORS

2011-04-25T16:36:00.013+02:00

Recent tornats de Kalymnos, crec que hi ha un fet que explica clarament com ens ho hem passat: ja tenim bitllets per tornar-hi a l’estiu! I això que el temps ens va fer una mica la guitza durant els primers 4 dies amb força variabilitat, ruixats i vent fort i fred.

Han estat 7 dies seguits d’escalada, inclús sota la pluja, amb moltes sensacions, juntament amb els companys Gemma i Pol.

No m’extendré gaire explicant generalitats sobre aquest paradís de l’escalada, doncs suposo que tots n’heu llegit o sentit parlar llargament.

La intenció és fer tres posts: aquest primer per explicar-vos quins sectors vam visitar, un segon comentant les vies realitzades i recomanades, i un tercer bàsicament d’imatges.

Som-hi doncs:

Com ja he comentat, la Nesa i jo vam escalar 7 dies seguits a 7 sectors diferents (només vam repetir Arhi respecte la primera visita ):

Dia 1 (16/04/2011) – KALYDNA

Un sector relativament nou (2005) constituït per una immensa placa ataronjada amb una escalada poc kalymniana: predomina l’escalada tècnica de placa, tot i que no hi falten algunes petites tufes (xorreres) i "blobs" (bròquils).

Hi passem la primera tarda, només arribar, i sense haver dormit les últimes 34 hores!

Molt recomanable.

Dia 2 (17/04/2011) – ARHI

Sector pioner, on va començar tot l’any 1997. Infinitat de vies i estils, amb l’únic inconvenient que les més clàssiques de la zona de la gran cova comencen a estar força sobades.

Recomanable pujar al subsector Balcon Helvetia.

Imprescindible.

Dia 3 (18/04/2011) – GHOST KITCHEN

Novament una espectacular balma amb les formacions més rares i recargolades de tota l’illa, i a banda i banda slabs i plaques per tothom.

Imprescindible.

Dia 4 (19/04/2011) – ARGINONTA

Un sector força nou i discret quan te’l mires des de lluny, però que amaga autèntiques joies entre el 6a i el 7a. Vies força atlètiques. Molt recomanable si ens movem per aquests graus. Hi escalem sota la pluja i inclús així la roca és adherent!

Dia 5 (20/04/2011) – ILIADA

Un sector poc vistós a simple vista i des de lluny, eclipsat per la proximitat d’Odyssey. Però val molt la pena caminar els 10 minutets més i gaudir de les vistes i vies d’Iliada. Altre cop coves amb tufes i slabs a banda i banda. Potser poques vies “kalymnianes” i una mica sobades.

Molt recomanable.

Dia 6 (21/04/2011) – GRANDE GROTA & PANORAMA

El sector més famós, espectacular i fotografiat de Kalymnos. Balma de propocions gegantines farcida de tufes i estalactites. Al veí Panorama plaques desplomades interminables, ratllades per milers de tufes i “blobs”. Poques vies fàcils, que fan que al matí hi hagi autèntiques bufetades per agafar tanda: els lolos hi volen escalfar i els mortals són les úniques que podem fer!

Dia 7 (22/04/2011) – KASTRI

Un sector curiós i poc visitat, situat al voltant de les runes d’un antic castell del segle IV AC. Vistes impressionants i un bon grapat de vies espectaculars i atlètiques, entre el 6a i el 7a+.

Molt recomanable per tenir un nova visió de l’illa i desconnectar una mica dels sectors massificats.

PLA B: ARBOLÍ - CAN SIMIRO

2011-03-14T20:05:00.015+01:00

Aquest diumenge no hem sigut gaire originals. De fet el pla inicial era anar al sector Les Campanilles de La Mussara, però el diluvi caigut el dissabte ens va fer canviar de plans; no ens volíem arriscar a fer gairebé una hora d’aproximació per trobar-nos la paret molla.

Al final vam optar per Can Simiro a Arbolí. Aquest és un dels sectors pioners d’aquesta escola i si això li sumem la curta i còmode aproximació és fàcil deduir el principal inconvenient que té: el sobament de les vies. Malgrat tot el sector té alguna joia que cal tenir al currículum friki. Especialment li tenia moltes ganes a dues vies: Esperó i Allegro ma non troppo.

Bermu i Pietro a Esperó (6b+/6c)

Vam ser els habituals: Pol, Gemma, Nesa i a mitja tarda van aparèixer en Bermu i la Jèssica que venien rebotats de terres castellonenques on el temps els havia fet la guitza.

La Nesa i jo vam estar tot el dia pel sector dret, fent poques vies però tibant de valent:

-Esperó, 6b+/6c, 25m, (***). Començo directament amb un dels objectius del dia. Hauria preferit escalfar en alguna cosa més fàcil, però és que no hi ha res més! És una bona via, però tampoc excepcional. Escalada d’anar fent fins a un “crux” a la part superior on cal apretar de valent sobre nyapetes petites i relliscoses tant per mans com per peus. Segurament la fama li ve per la seva estètica posició que la fa molt fotogènica.

Seqüència d'en Bermu a Esperó (6b+/6c)

-Matèria satànica marina, 6b/6b+, 15m, (**). Curta i atlètica, força diferent a les veïnes que són més plaqueres i fines. Aquesta supera un pronunciat desplom amb bon canto. Atenció a l’excursioneta per arribar a l’última xapa!

Fem un parèntesi de vies dures i anem a l’extrem dret on la Nesa fa el parell de cinquens que hi ha: En Braulies (V) i Posa’t la samarra (V+). Dues vies raretes que la fan patir de valent. Al final però aconsegueix encadenar En Braulies de primera.

Pol a En Braulies (V) i Nesa a Esperó (6b+/6c)

-Allegro ma non troppo, 6c, 25m, (***). Característiques molt similars a Esperó. Placa vertical i tècnica amb un pas a la meitat força més difícil que la resta. L’entrada també té la seva gràcia. Personalment vaig utilitzar l’arbret que hi ha.

-A qui ejacula, Déu ajuda, 6c+/7a, 25m, (**). La fem amb tope rope. Novament placa amb un “crux” a la meitat. Aquí però l’entrada és inhumana. Dedueixo que es pot resoldre amb un superllançament, però ni la Gemma ni jo tenim ganes de trencar-nos la crisma i optem novament per utilitzar un arbre que hi ha a l’esquerra.

Seqüències de la Gemma i meva a Allegro ma non troppo (6c)

La Gemma i en Pol estan una bona estona a Can Simiro esquerra i ens recomanen les 4 vies de més a l’esquerra: Tú vas a lo que vas (V), Mighty Pennis (6a+), Y luego pasa lo que pasa (6b+) i Pa d’aglà (7b). Prenc nota i així tenim excusa per tornar!

CUBELLS, A LA TERCERA VA LA VENÇUDA

2011-03-09T19:46:00.009+01:00

Doncs sí companys, tres intents hem necessitat aquest hivern per triomfar en aquesta veterana però fins ara una mica oblidada escola lleidatana. Es clar que l’explicació de tant intent frustrat també és pot definir amb una altra frase feta: “l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades a la mateixa pedra”. En el nostre cas aquesta pedra va ser la boira, i és que fent cas als “mentirolegs” que van assegurar per activa i passiva que el dia 2 de gener (dia del primer intent, foto esquerra) la boira es dissiparia a mig matí, naltros cap a Cubells falta gent! A les dues de la tarda encara no havíem vist el sol i la temperatura no havia passat de 4 o 5 graus! Malgrat tot, aquell dia vam poder fer tres vietes.

El dia 12 de febrer, mateixa predicció i nou intent. Aquest cop però, després de fer tot el camí amb boira, en arribar de Ponts decidim que la nostra confiança en els “Molines” de torn ja està esgotada i canviem els plans anant a Coll de Nargó (dia radiant per cert!).

Finalment aquest diumenge hem triomfat de valent. Érem els mateixos del primer intent: Pol, Gemma, Nesa i un servidor.

La veritat és que li tenia moltes ganes a Cubells. No entenia com una escola amb tantes vies, tanta varietat de grau, tant accessible i una aparent roca calcària de primera havia caigut en l’oblit. La resposta? Doncs probablement un equipament envellit i amb alegria entre algunes xapes, i una escalada que no està de moda: plaques verticals de finura amb micropreses doloroses (foradets, regletes i gotes d’aigua). Afortunadament moltes vies han estat reequipades i la recent aparició de la guia Lleida Climbs segur que revitalitzarà la zona. De fet aquest diumenge érem unes 20 persones en total.

Gemma a Esos temblores que te dan (6c+), finura al quadrat i xapatges d'infart!

Entre els dos dies vam fer les següents vies (d’esquerra a dreta conforme arribem):

-Arc de Sant Martí, 5c, 22m, (**). Facileta, disfrutona i ben equipada.

-New Manguis, 6a+, 22, (**). Primer contacte seriós amb l’escalada “cubelliana”. Fàcil fins a un pas a la part superior on hem de superar dos metres molt verticals amb micropreses doloroses i una mica sobadetes. De fet una relliscada em fa recordar què era volar quan no t’ho esperes.

-Esperó Pompero, 6a, 25m, (***). Una via recomanable per ser força diferent a les demés. Tot i ser escalada bàsicament en placa, la seva ubicació en un esperonet li dóna originalitat. També té millor presa que la majoria de vies veïnes.

-Chachi piruli, 6a, 18m, (**). Placa de finura típica del sector.

-Versió original, 6a+, 18m, (**). Més del mateix.

-Siscu, 6b+/6c, 18m, (**). 6b a les ressenyes antigues. Té una secció d’uns 2 metres finíssims que a més coincideix amb el tram més vertical. Per mi estaria bé com a 6b+.

-Stick destroy, 6c+, 20m, (**). Aquesta sí que ja és un suplici per dits de peus i mans. Sobredosi de finura i micropreses. Per sort un parell de tronquets secs ens donen algun respir.

-Frio yo nunca, 6b, 20m, (**). L’escalo per posar cintes a l’anterior.

Jo mateix a Frio yo nunca (6b)

-Arnoleta, 6b+, 20m, (***). Tant la Gemma com jo coincidim en que és la millor via que hem fet a Cubells. La diferència amb les altres és que aquí les preses són molt més grosses i variades (forats, llastres invertides i laterals, orelletes, fisuretes...). Atenció a una excursió terrorífica per arribar a la penúltima xapa (uns 4 metres diria jo). Per cert, aquesta és un circumstància que es repeteix en força vies i no precisament en trams fàcils. D’acord que no semblen caigudes perilloses (ni tocaries terra, ni hi ha repises), però no acabo d’entendre aquests “alejes” ocasionals.

-Dedos al borde de un ataque de tendonitis, 7a, 20m, (**). Crec que el nom ja ho diu tot. Si voleu comprovar si sou capaços d’aguantar almenys 15 metres seguits sense poder entrar més d’un centímetre de dit enlloc aquesta és la vostra via. Personalment, no ho volia pas comprovar, però tenint la corda per dalt li vaig fer un tope rope i sorprenentment vaig treure-la sense descansos ni trampes. Ara que de primer la cosa hauria canviat bastant ja que hauria estat molt psicològica (novament alejes contundents).

New manguis (6a+) i els "new frikies" de Cubells: bona roca + bon peu de via + bones vistes + guia nova = Revitalització assegurada

Bé, finalment la nostra tossuderia ha valgut la pena i hem pogut conèixer Cubells a fons i ens ha agradat,...això sí: tardarem a tornar-hi que tanta finura esgota mentalment i dermatològicament!

BORRIOL - LA CUCALA

2011-03-06T21:06:00.010+01:00

Aquest sector, també situat al municipi de Borriol, m’ha semblat molt més interessant que el Racó del Farol. Tot i que la guia de Castellò posa que por servir com a complement del sector anterior, a mi m’ha semblat tot el contrari. De fet cal dir que les 17 vies publicades a la guia han passat a ser ja unes 45 i que els equipadors segueixen treballant intensament en el sector. Aquí les vies són molt més exigents i sostingudes de baix a dalt i el grau m’ha semblat força ajustadet. El major inconvenient del sector és que la roca no és del tot sòlida sobretot a les vies noves (sector esquerra); es descrostona bastant i en algunes repises s’acumula força sorra. Podeu trobar ressenyes actualitzades aquí o aquí. Hem fet les següents vies:

-Que hay de nuevo viejo, 6a, 18m, (**). Una bona via, vertical i tècnica; cal buscar contínuament la bona posició i el canto salvador que no sempre és evident. Dureta pel grau.

-Hayla house, 6b, 20m, (***). Molt bona via que comença per una mena de canal desplomada i amb bons forats i acaba amb una placa vertical. Només desmereix una mica un tram de roca dubtosa en sortir del desplom. Novament exigent pel grau.

-El profanador de la cantera, 6a+, 25m, (***). Una joia de via si aconseguim oblidar-nos de la qualitat de la roca i ens limitem a escalar i pensar com superar els obstacles. Molt vertical i amb to tipus de preses. Sostinguda i més exigent cap al final. Jo li posaria ben bé 6b/6b+.

-El decotador, 6c, 15m, (**). Qui busqui un 6c curt, contundent i sense treva de baix a dalt aquesta és la seva via. Personalment la trobo massa explosiva, sobretot el començament que a més crec que és una mica morfològic (em falten 5 cm per arribar a un parell de preses clau i haig de fer moviments en dinàmic gairebé sense peus). No encadeno a vista, sí en un segon intent en tope rope i ja no queden forces per més. A aquesta li posaria 6c+ com a mínim.

La Nesa també fa un parell de Vs: Optimista i La rotonda. La primera no li agrada gens; la troba descomposta i amb possibles caigudes perilloses. La segona si que la gaudeix força.

Nesa a Optimista i La rotonda, ambdues de V+

Acabem el dia fent una xerradeta amb en Kele , un dels equipadors que es mostra satisfet de que ens hagi agradat el sector. Li comento el tema del grau ajustadet i em contesta: “puede ser,...es que eso de escalar tanto en Montanejos !”

BORRIOL - RACÓ DEL FAROL

2011-03-04T18:28:00.010+01:00

Aquest és segurament el sector més conegut del municipi castellonenc de Borriol, però personalment no m’ha acabat d’agradar. Tot i les seves 60 vies, la majoria d’aquestes vies són força discontínues, i algunes una mica rebuscades, suposo que cercant els trams de paret més espectaculars per donar-los-hi més dificultat i caràcter. Malgrat tot, el sector és suficientment interessant per fer-hi una paradeta si estem de pas o passant uns dies a prop. Aquest va ser el nostre cas, ja que hem passat la “setmana blanca” a Morella. Bé, en realitat hem passat “4 dies blancs”, perquè el dijous, un cop confirmades les pitjors prediccions, vam decidir marxar sota una intensa nevada. La veritat és que en aquests 4 dies no hem vist ni una ullada de sol a Morella, així que per satisfer les ànsies escalatòries vam haver d’anar cap al sud i la costa.

Una altra característica d’aquest sector és una roca força abrasiva i punxant. Això sí, tot molt ben equipat i polit, amb rètols i escultures durant l’accés i molts noms de vies al començament.

En aquesta primera visita vam fer les següents vies:

- Placa pedricera, 6a, 30m, (**). Placa de bona roca i presa petita però cantelluda, amb un final molt més ajagut, però també molt més fi.

- Directa Alberta, 6b, 30m, (**). Primera meitat vertical i sostinguda. Atlètica amb molts cantos però bastant petits i molts verticals. Un cop més la segona meitat s’ajau i perd interès.

- Higuera, 6b, 20m, (**). Molt semblant a l’anterior, potser una mica més exigent i estalviant-se l’últim tram de placa tombada.

Jo mateix a "Higuera" (6b) i Nesa a "Placa pedricera" (6a)

- La culpa de Toni, 6b+, 22m, (**). Una via curiosa; moltes esses i alguna assegurança no gaire ben posada que et posa els nervis a cent. Exigent, però interessant ja que té una mica de tot: placa, bavaresa, desploms, flanqueigs,...

- Per un grapat de corda, V+, 20m, (**). El mateix dit per l’anterior serveix per aquesta, però evidentment menys exigent. Malgrat tot i ser només un V+ no és una via gens recomanable per debutants.

- Peladits, 6c, 22m, (**). El nom ja ho diu tot; placa vertical de roca molt abrasiva i canto petit, amb un pas notablement més difícil que la resta de la via. Encadeno “in extremis”.

- Nestrorius el magnificus, 7a+, 22m, (*). Una via totalment fora del meu abast. Primera meitat totalment desplomada, primer amb bon canto però després entres a una placa de microcantos (la majoria picats, laterals i roms) que no supero ni en somnis.

Curiós personatge en l'aproximació i els ametllers en plena eclosió tot i el fred d'aquests dies

PARET DE L'OBAGA NEGRA

2011-02-07T20:21:00.001+01:00

La paret de l’Obaga Negra (Alt Urgell) és un dels meus sectors preferits. Els motius? Doncs la majoria de les vies són del “meu grau” i la roca és excepcional. A mi em recorda molt a Vilanova de Meià: planxes verticals d’un calcari ple de franges horitzontals gairebé sempre amb bon canto, excepte alguns passos concrets de les vies més difícils on la cosa es posa més fina i regletera. L’escalada és doncs bàsicament atlètica i de continuïtat.

El major inconvenient del sector és la poca varietat de graus i estil d’escalada una mica repetitiu. Totes les vies bones estan entre el 6a i el 6c i per part meva me les he polit gairebé totes, així que suposo que tardaré a repetir visita. Però les dues vegades que hi he anat n’he sortit eufòric (potser perquè una altra característica del sector és el grau generós!) i no puc deixar de recomanar-lo a tots aquells que us moveu per aquests graus. Aquest diumenge amb la Nesa vam fer:

-Poca feina, 6a, 32 m, (**). Llarguíssima via una mica diferent de la resta, perquè no és gaire homogènia. Els passos difícils es concentren al principi i al final, mentre que al mig segueix una fissura bastant fàcil. Seguros separadets.

-Alegria, 6b, 32 m, (***). Aquesta sí, ja és més plaquera i contínua. Comença molt vertical i atlètica, fins que de cop ve una secció potser menys vertical, però molt més fina. Novament seguros allunyadets...diguéssim que apreten però no ofeguen.

-Aromes de Fígols, 6b, 20m, (***). Placa vertical, contínua i amb bon canto.

-Dits capacitats, 6c+, 20m, (***). El projecte del dia em decep una mica, no perquè la via no sigui bona, sinó perquè em costa menys del previst, de fet encadeno a vista i això no ho acostumo a fer en vies d’aquest grau. El quid de la via és la primera meitat on hi ha algun pas llarguet i de posar-s’hi bé, i diguéssim que no t’hi pots encantar gaire perquè la cosa va cansant. Aquí seguros més junts i grau generós.

-Homus alturgellensis, 6b+, 25m, (***). Més del mateix, però amb una petita diferència: un bombo final amb un pas molt llarg per pillar el canto salvador. De fet diria que aquest pas és molt morfològic i que si ets baixet les deus passar canutes per sortir d’aquest bombo.

Per acabar una puntualització important: el sector és sud, però està just darrera de la Paret Bucòlica i la Cinglera dels Espluvins i ara a l’hivern el sol s’amaga cap a les 15:00. Suposo que a l’estiu hi deu haver ombra a partir de les 16:00 o les 17:00.

Podeu trobar ressenyes i més informació a:

Blog de l’Alturgell (Xavier Grané).

Revista Vèrtex nº 212, en un article del mateix autor.

(Desconec si també apareix a la nova guia “Lleida Climbs”)

GELIDA: PARET DELS CORBS

2011-01-23T19:57:00.008+01:00

Després de més de 3 anys retornem a una de les escoles que més havia sovintejat: Gelida. Però ho fem per anar a un sector encara desconegut per mi: la Paret dels Corbs. Aquest sector només comptava amb 4 vies quan va aparèixer la guia de “Barcelona y alrededores” però actualment ja en té 29. Podeu trobar unes magnífiques ressenyes al Blog del Fernando, un dels equipadors que han contribuït a engrandir el sector. La veritat és que a primera vista la roca no convida gaire a enfilar-se per allà, però la paret és molt llarga i té trams força bons que gràcies a la imaginació i bona feina dels equipadors han estat molt ben aprofitats. Encara hi ha força vies pendents de confirmació de grau i també moltes on caldria unes quantes repeticions per acabar de sanejar la roca, però tenint en compte lo massificada que està la zona no crec que es tardi massa en solucionar aquests dos aspectes.

Cua a la Via del Diedre (V+) i escaladors a la part dreta del sector: vies 22 (6a+) i 23 (6a)

El dissabte arribem a l’aparcament a les 11:00 tocades i al·lucinem amb un parell de cosetes: -2 ºC i una vintena de cotxes (per cert, alguns molt mal aparcats en plena corba d’accés a les cases de dalt, raó per la qual un dels propietaris ja ens va expressar el seu malestar!). Malgrat tot, un cop arribem al sector comprovem que al sol s’escala bé i a més estem sols (més tard arribarien dues colles força nombroses).

Vista del sector Font Freda Dreta des de la Paret dels Corbs

Comencem per la dreta del tot amb un parell de 6as força bons:

-Via 29 (ressenyes Fernando), 6a, 15m. (**): Entrada força explosiva i després placa d’anar-s’ho mirant amb algun passet on cal apretar força d’alguna regleta plana o d’algun canto petitó. La trobo dureta pel grau.

-Via 28, 6a, 15m. (**): Molt semblant, però amb una entrada menys exigent.

-Via del Corb, 6b, 20m. (**): Una de les més antigues i clàssiques del sector i es nota per lo “sobada” que està. La via està prou bé i es força variada: cal tibar però també llegir bé els passos i atacar-los amb decisió ja que va desplomant i inflant els braços. La sobamenta i alguna xapa allunyadeta fa que al primer intent m’entretingui massa i no l’encadeni, però a la segona, sabent els passos surt amb relativa facilitat.

-Via 23, V+/6a, 22m. (**): Una via força divertida, amb bon canto i algun sostret interessant. Només cal vigilar una mica a dalt perquè hi ha alguna roca solta.

-Via 19, 6c+, 25m. (***): Començament gens prometedor en diagonal per una rampa molt terrosa i descomposta, però quan arribem a sota el primer sostre i comença realment el tomàquet la cosa millora radicalment. Bona roca i successió de passos interessantíssims: desploms, plaques de regletes planes, invertits,...i tot sense treva. Llàstima que la placa final té força líquen i una xapa allunyadeta. Li faig dos pegues però no encadeno, tot i que surten tots els passos. Al primer em falla el “a vista” i el coco, i al segon les forces. Però la veig força factible en una propera visita.

En resum, el sector m’ha satisfet més del que m’esperava i segur que tornarem per conèixer la part esquerra i encadenar aquest 6c+ que de moment s’ha resistit.

"Ombres xineses" al sector Font Freda Centre

DE DESCOBERTA PEL BERGUEDÀ: LA VINYA (?)

2010-12-28T23:06:00.005+01:00

Avui hem anat de descoberta d’un nou sector al Berguedà que ens va presentar el company blogger El Terrible (per cert company, espero que no et sàpiga greu que et citi i que de passada et manllevi una foto del sector...és que ens hem deixat la càmara!) . Per informació sobre l’accés podeu consultar aquest bloc. Tal com fa ell, jo també l’anomenaré “La Vinya”, doncs així és com es diu la masia en runes on aparquem el cotxe. El sectoret només compta amb 10 vies, i per tant es podria considerar d’interès local, però aquestes vies són totes força interessants i és un sector molt vàlid per passar-hi una jornada sencera si ens movem per tot l’espectre del sisè grau. La roca és un calcari amb tocs de conglomerat i no és que sigui magnífica, però suficient per escalar sense patir massa. L’escalada és bàsicament de placa vertical amb força regletes, gotes d’aigua, roms i alguna fissura ocasional. Cal dir que tot i ser un sector orientat al sud és millor evitar els dies de més fred ja que el peu de via és força ombrívol i l’assegurador ho pot passar bastant malament. Jo el recomanaria més per la primavera o la tardor.

A continuació enumero totes les vies d’esquerra a dreta comentant les que hem escalat:

1) IV, 10m. (*). L’ha fet la Nesa i li ha semblat un IV ben posat.

2) 6a o 6b?, 15m. Aquesta via i la següent no les hem fet.

3) 6a o 6b?, 12m.

4) V, 25m. Falten les dues primeres xapes. Probablement tretes perquè la via no està del tot sanejada i poden caure alguns blocs.

5) V+, 25m. (***). Gran via en el seu grau: llarga, variada i divertida.

6) 6a+/6b, 15m. (**). Placa vertical i fina. A mi m’ha semblat 6b.

7) 6c+/7a, 15m. No l’hem probat.

8) 6b+/6c, 15m.(**). Una altra placa vertical i fina. A mi m’ha semblat 6c.

9) 6b/6b+, 20m. (**). Seria una gran via si no fos perquè en molts punts la roca té un tacte terrós i liquenós. Gairebé tota la via segueix un sistema de fissures i té uns moviments molt bonics, però el tacte de la roca m’ha fet patir massa per gaudir-la. A mi m'ha semblat 6b+.

10) 6a, 18m. (**). Una altra via rara, rara! No sabria dir si m’ha semblat molt bona o molt dolenta. Comença amb una rampa fissurada i trencada per un parell de bombos considerables i acaba amb un pas d’esperonet que dóna accés a una bonica placa final.

En definitiva: un sectoret interessant on no descarto tornar a probar les que ens hem deixat.

EL BALCÓ DE SANTAÏNA

2010-12-16T19:47:00.010+01:00

Balcó de Santaïna, aquest és el veritable nom d’aquest sector germà del Malpàs de Travil, i que jo, per desconeixença, en un post anterior havia anomenat simplement Balcó del Malpàs. Tot i la proximitat amb el Malpàs i les similituds existents, hi ha algunes diferències a tenir en compte:

-Grau bastant més collat que al Malpàs.

-Roca de pitjor qualitat. Amb això no vull dir que sigui dolenta, però algun còdol encara es trenca. Falta veure si millorarà amb més repeticions de les vies.

-Ombra a la tarda, excepte a les vies del final on el sol dura fins més tard.

En definitiva, diferències que fan d’aquest un sector més exigent que el seu veí. Això sí, si al Malpàs les vistes són bones, aquí ja són espatarrants!

En aquesta segona visita vaig fer les següents vies:

-L’oruga, confusa, 6a, 18m (**). Una de les més fàcils, tot i que l’entrada “se las trae” sobretot si estàs fred i poc habituat a la roca del sector. Després es converteix en una fàcil placa de grans còdols i acaba amb un espectacular esperó.

-Amanece que no es poco, 6a+, 22m (**). Comencem a confirmar que aquí no regalen res. Placa vertical o lleugerament desplomada. Bon canto tota l’estona però igualment arribo a dalt amb els braços com porres. Em dono per ben escalfat!

-Poliki Poliki, 6b+, 20m (**). Podríem dir que aquest era el meu projecte del dia, ja que en l’anterior visita em va quedar pendent d’encadenar. Doncs seguirà com a projecte perquè torno a fallar al mateix lloc: l’última xapa! El xapatge d’aquesta arriba després de 5 o 6 metres desplomats que et van exhaurint la pila i just en aquest punt, la xapa allunya i els còdols són més roms. Resultat: els dits s’obren quan em deixo d’una mà i no hi ha manera de poder xapar.

-6è aniversari, 6b, 20m (*****). Viot, pels passos i per la situació. Placa espurnejada de bombos que es superen sempre tibant de bon canto i final en un esperó molt espectacular.

jo mateix en aquesta via (la foto inicial també és d'aquesta via)

-Ocas, 6a+, 16m (**). Un altre 6a+ força exigent. Aquest per una entrada molt explosiva i morfològica seguida d’una placa finíssima d’estil montserratí.

-Ronnin, 6a, 14m (**). Placa-diedre força interessant que comença molt fàcil però es va posant fina fins al punt que l’entrada a la reunió te l’has de mirar molt i molt!

Nesa a Enjuto Mojamuto (V+)

En resum, no vam encadenar res de l’altre món però tenint en compte el grau ajustat del sector em dono per satisfet. A més, el dia radiant i la bellesa del lloc ens van compensar sobradament les penúries escalatòries, així que ja m’atreveixo a dir que hi haurà tercera visita!

Nesa a Enjuto Mojamuto (V+) i Gemma "topropejant" El dia del pare (7a)

AMORTITZANT LA GUIA DE CASTELLÓ

2010-12-13T20:28:00.024+01:00

El passat pont de la Constitució el pla era anar a Navarra, però la meteorologia ens va obligar a canviar de plans a última hora. Com en moltes altres ocasions, Morella i els seus voltants foren el nostre pla B. A més, aquesta vegada teníem la flamant nova Guia de Castelló per començar a treure-li suc. La publicació d’aquesta guia podria semblar una idea agosarada ja que moltes de les zones que hi surten estan en plena expansió, sobretot cap al nord i l’interior de la província. Però per mi és tot el contrari; com una incitació a l’escalador curiós a descobrir aquesta zona i el seu enorme potencial. I és que quan agafem les carreteretes interiors de la província no paren de sorgir parets i més parets a cada corba. Esperem que per una vegada la guia no contribueixi a la massificació de les zones ja existents (que ho dubto) sinó a diversificar i ampliar l’oferta.

DISSABTE DIA 4: ERMITA DE LA PIETAT (ULLDECONA)

Segona visita a aquesta acollidora escola, i com la primera just fa un any, aprofitant que ens va de pas cap a Morella. Vies curtes, magnífic calcari, bon equipament i peu de via assolellat, còmode i amb vistes són les característiques d’aquesta escola. En aquesta ocasió ens quedem als sectors més propers a l’Ermita:

SECTOR PRIMITIU:

-Zipi, V, 10m (*)

-Zape, V, 10m (*): Dues vietes interessants i divertides en el seu grau. Llàstima que siguin tant curtes.

Nesa en aquestes vies

-Agafa la pinza, 6b+, 12m (**): Comença per una placa molt fineta i acaba amb un bombo amb bon canto. Grau generós!

-Superat per la logística, 6c+, 12m (**): de característiques similars a l’anterior i amb el grau encara més generós. (foto inicial)

-Quina por, 6a, 12m (**): Com totes: curta però divertida, interessant i sobre excel·lent roca.

-Popotitos, 6a, 12m (**): 6a bastant més intens que l’anterior.

Gemma a "Agafa la pinza" (6b+) i jo mateix a "M'agrada" (6b+)

SECTOR DEL MIG:

-M’agrada, 6b+, 15m (**): Aquí el grau ja no és tant generós. Bona via on cal apretar força, però sempre amb bon canto.

-De llemin, 6c, 15m (**): aquesta ja no l’encadeno. Desplom amb poc canto (regletes i gotetes d’aigua).

Pleguem veles i cap al bar de l’ermita a fer una beguda calenteta i una “xarraeta” amb un Tal Pinxo.

DIUMENGE DIA 5: MORRAL DE LÀNGEL (CERVERA DEL MAESTRAT)

Plou dèbilment, però plou, així que fem cas a la gent de la terra que ens aconsellen aquest sectoret on asseguren no ens mullarem. I efectivament, la paret i el peu de via estan ben secs...això sí el preu que hem de pagar estar clar no?...tot desploma!

Tot i que el sector només compta amb una dotzena de vies aprofitables, farà les delícies dels que es mouen pel 7è grau. Afortunadament també compta amb un parell de 6b+ i un parell de 6cs molt interessants. I fins i tot un V per la Nesa!

-El pueblo de Fumanchú, V, 18m (**). Aprofita molt bé l’únic punt dèbil de la paret i resulta força interessant i divertit.

-Laterales a raudales, 6b+, 18m (**). Via bastant concentrada en una secció a la meitat que costa de treure a vista, però quan la saps fins i tot resulta assequible en el seu grau. (foto esquerra)

-La pandilla basura, 6b+, 15m (***). Bastant més dura que l’anterior, amb passos exigents des del començament fins al final i sempre desplomant. Afortunadament té un parell de descansos bastant bons cap a la meitat.

Pol a "La pandilla basura" (6b+)

-La sorpresa està al final, 6c, 18m (**). El nom ja ho diu tot...clar que de sorpresa res de res, perquè des de baix ja es veu un desplomaco inhumà amb poc canto. Ni la Gemma ni jo encadenem ni de lluny!

Amb els braços com porres i satisfets per haver pogut aprofitar un dia gris tornem cap a caseta.

DILLUNS DIA 6: LA SARRATELLA, SECTOR PISCINA DRETA INFERIOR

Tot i que el sector estrella de la Sarratella és Les Escales, obtem per aquest altre sector més adequat per l’hivern. D’entrada dir que recomanem fer l’aproximació des de la piscina del poble i seguint durant uns 20 minuts un sender PR per sobre de tots els sectors. Quan es comencen a acabar les parets i abans d’arribar a l’evident canal que diu la guia veurem unes grans fites que ens guien per terreny bastant bo just pel final de la paret. En pocs minuts arribem a la feixa d’accés al sector Solarium (espectacular!) i en 5 minutets més al nostre sector. Ara, per ara aquest sector compta amb poques vies interessants, però un cop més en tenim prou per passar 3 o 4 horetes ben tranquils i gaudint al màxim de la roca i l’entorn:

-Putón verbenero, 6a, 25m (**). Variada, divertida i sobre bona roca. Destacable l’estètic diedre del tram final.

-El nigeriano, 6b, 25m (***). Espectacular roca i escalada molt divertida que no passaria de 6a si no fos per una entrada molt explosiva amb pocs peus i nyapetes per les mans. Aquesta entrada és 6c com a mínim, però només són un parell de passos.

Pol i Gemma a "El nigeriano" (6b)

-Abierto hasta el anochecer, 6a+, 33m (***). Viot. De fet li hauria posat 5 estrelles si no fos per una tram cap al principi (crec que era la 4ª xapa) amb roca molt trencada i xapa força lluny. A partir d’aquí festival de plaques, fissures i diedres. Grau collat, podria ser tranquil·lament 6b+!

Diverses imatges de la via "Abierto hasta el anochecer" (6a+)

DIMARTS DIA 7: BARRANC DE LA GUITARRA (SERRA D’EN GALCERAN)

Sorprenent escola en una zona molt inhòspita i tranquil·la, amb parets per tot arreu. Sobta que de cop i volta, en un lloc així ens comencem a trobar bonics indicadors de zona d’escalada, una via ferrata per accedir-hi i un sectoràs amb més de 70 vies amb ressenyes incorporades al peu. Realment els equipadors s’ho van currar molt. L’escalada s’hi desenvolupa normalment sobre plaques verticals amb canto molt petit i cantellut i regletes. A la part superior el canto és molt més rom. I a les vies més dures també abunden els sostres, suposo que amb millor canto. Grau força dur en general.

-L’escurçó, 6a, 15m (**). Placa vertical de nyapetes i al final de roms. Atenció: aquesta via i algunes veïnes tenen la reunió 7 o 8 metres més amunt d’on acaba la paret, en un lloc sense massa sentit perquè hi arribem a peu pla, cosa que provoca un gran fregament de corda al baixar.

-Coc en sardina, 6a+, 15m (**). Més placa i més nyapes!

-Paté especial, 6c, 15m (**). Germaneta de l’anterior...tant germaneta que tinc dubtes de si vaig passar pel lloc correcte o no, ja que vaig utilitzar alguna presa que ja havia utilitzat a l’altre via.

-Cuarto milenio, IV+, 15m (*). No tan trivial com indicaria el grau.

-Tremendo, 6b+, 15m (**). Entrada força explosiva en desplom i després plaques i fissures.

Seqüència d'entrada a "Tremendo" (6b+)

-Aranya, 6a+, 15m (**). Entrada dura i després placa vertical molt fina de regletes i roms.

-Al bassi!, 6b, 15m (**). Característiques idèntiques a l’anterior.

El Pol, "baixista ocasional" dels Amics de les Arts aprofita qualsevol moment i lloc per fer promoció del darrer disc!